premsa

El 26 d’octubre se celebra mundialment el Dia de la Consciència per a la Comunitat Intersexual, o també anomenat Dia de la Intersexualitat, amb l’objectiu de fomentar el respecte dels Drets Humans de les persones intersexuals.

Es commemora la primera manifestació pública en defensa de les persones intersexuals, que es va celebrar a Boston el 26 d’octubre de 1996, on l’Acadèmia Americana de Pediatria commemorava la seva Conferència Anual.

La intersexualitat és un ventall de condicions associades a un desenvolupament atípic de les característiques físiques sexuals. Les persones intersexuals poden néixer amb cromosomes, genitals, i gònades que no encaixen amb la típica presentació masculina o femenina. Un terme alternatiu a intersexualitat és diferències en el desenvolupament sexual (DSD).

Les persones intersexuals s’enfronten a problemes de diversa índole, i del que es tracta amb aquest Dia Mundial és de conscienciar sobre l’existència d’aquestes persones i tractar de respectar els seus desitjos i escoltar les seves demandes i necessitats, així com aconseguir el respecte dels drets humans dels quals totes les persones som mereixedores.

La demanda principal ha de ser la despatologització dels cossos de les persones intersexuals. Avui en dia, en molts indrets del món, encara es realitzen intervencions quirúrgiques primerenques realitzades a criatures amb característiques físiques d’intersexualitat, i es critica que es fa sense el seu consentiment o coneixement informat, i que es basen en el paradigma sexual binari. La comunitat intersexual i les seves famílies referencien preocupacions i problemàtiques relacionades amb males experiències mèdiques, rebuig, assetjament, problemàtiques en les relacions afectives i expressió de la sexualitat, secrets, mentides i silencies que generen estigma i afecten al benestar psicosocial de la persona.

L’existència de les persones intersexuals, que suposa el 1% de la població mundial, sobrepassen les fronteres establertes del sistema sexe-gènere, binari i dicotòmic, és a dir, només dues opcions i si ets una no pots ser l’altre. Sabem que això és mentida, fals i que és una visió reduccionista, simplista i patologitzadora de la diversitat sexual humana.

I com ens podem involucrar en aquest Dia de la Intersexualitat?

Informa’t: pots llegir testimoniatges de persones intersexuals, de primera mà, per a així documentar-te sobre els problemes i reptes als quals s’enfronten.

Posa’t en contacte amb organitzacions: pots participar en la seva feina, bé amb el teu temps, en la mesura de les teves possibilitats.

Comparteix aquest manifest en xarxes socials, amb les etiquetes #IntersexAwarenessDay o #DiaConscienciaIntersexual.

Avui, 23 de setembre, reivindiquem la visibilitat de la bisexualitat i els reptes pendents que tenim amb les persones bisexuals en la nostra societat. Si ben és cert que la comunitat bisexual ha crescut en força i visibilitat, en molt aspectes continuem sent invisibles. La bisexualitat està definida com una orientació sexual de persones que senten atracció sexual, emocional i/o romàntic cap a persones de més d’un gènere, no necessàriament al mateix temps, de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat i per això son contínuament qüestionades, sofreixen discriminació, estigmatització i es veuen obligades a reivindicar constantment la seva orientació sexual ja que s’enfronten a prejudicis socials com que la bisexualitat és una fase de negació de la pròpia homosexualitat, que directament no existeix, que és una espècie de confusió transitòria, que son unes persones vicioses que afavoreixen la transmissió d’infeccions, a més de sofrir homofòbia quan estan en una relació amb una persona del mateix gènere.

Aquests són només uns exemples de les problemàtiques a les que s’enfronten les persones bisexuals, existeixen d’altres arrelats al sistema heteronormatiu, com per exemple que en una consulta mèdica siguin ateses en funció de la seva última relació o parella, o que per exemple a l’hora de que una persona refugiada pugui sol·licitar asil polític per “poder triar” estar amb una persona d’un altre gènere i “semblar” heterosexuals.

Reclamem que continua sent necessari lluitar per l’eliminació de tots els mites que segueixen existint entorn de la bisexualitat. Promoure i alimentar estereotips com la promiscuïtat o la indecisió genera idees errònies Per això, hem de seguir fent pedagogia per fer front els comentaris i comportaments negatius cap a la bisexualitat deixin d’escoltar-se a diferents àmbits de la nostra vida.

Segons dades d’Amnistia Internacional, les persones bisexuals són objecte de diversos abusos contra els drets humans. Aquestes actituds que afecten, invisibilitzen i agredeixen a les persones bisexuals entren dins del que anomenem BIFÒBIA. Aquesta té característiques específiques i existeix quan neguem l’existència de la bisexualitat, quan es desvalora o quan s’infravalora la necessitat de realitzar accions de visibilitat de l’orientació bisexual. Aquesta bifòbia és present en la nostra societat i fins i tot a vegades podem trobar-la dins del propi col·lectiu LGTBI+.

Hem de desdibuixar el monosexisme, la idea de que només ens podem sentir atretes cap a persones d’un sol gènere, apuntalant la dicotomia homosexualitat – heterosexualitat. La invisibilitat es troba en múltiples àmbits, com els mitjans de comunicació o també en l’àmbit sanitari, que assumeix moltes vegades la nostra orientació segons el gènere de la nostra parella, la qual cosa comporta que s’atengui la nostra salut sexual de manera parcial i deficient.

Per la visibilitat bisexual! Acabem amb la bifòbia! Bisexuals: visibles, lliures i amb orgull!

Els dies 1, 2 i 3 de juny del 2018 es va realitzar la 1ª Trobada internacional d’Observatoris Contra l’LGTBI-fòbia en l’Espai Francesca Bonnemoison. Els Observatoris contra l’LGTBI-fòbia neixen de la necessitat de donar resposta als discursos i delictes d’odi per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere, amb l’objectiu de reparar la dignitat de les víctimes i al col·lectiu LGTBI i visibilitzar la impunitat d’aquestes violències.

La I Trobada d’Observatoris va néixer amb la voluntat de reunir els diferents agents i entitats que es dediquen a la prevenció, recopilació, denúncia i actuació jurídica i psicosocial enfront dels casos de LGTBI-fòbia i totes les expressions de rebuig cap a les persones que componen el col·lectiu LGTBI. L’objectiu d’aquesta primera trobada va ser un espai d’intercanvi de coneixement, bones pràctiques i informació entre les diferents organitzacions, per la qual cosa va ser anomenat: Observatoris contra la LGTBI-fòbia: nous espais de conquesta de drets humans.

Diferents marcs legals a Catalunya, en el conjunt de l’Estat espanyol i a nivell internacional han incorporat un marc de protecció de drets a les persones del col·lectiu LGTBI+. Des dels Observatoris hem estat agents de vigilància i garants de la seva implementació a través de la proliferació de polítiques públiques en diferents àmbits de la vida social (salut educació, espai d’oci, mitjans de comunicació, mercat laboral, entre d’altres).

Volem que aquesta 2ª trobada sigui un espai de formació conjunta, de construir espais on poder compartir experiències, inquietuds i coneixements a través d’un concepte transversal que nodreix les jornades: ESPAIS AMABLES en contraposició als DISCURSOS D’ODI i focalitzant-nos en tres àmbits específics i concrets: (1) el transport públic; (2) espais d’oci i (3) espais educatius.
Volem treballar a partir d’aquest eix per la seva importància en el funcionament de les nostres organitzacions. Diem Espais amables al transport públic sense violència de cap mena, a un oci divers en el qual capiguem totes, a unes aules sense assetjament ni discriminació.

Per tot això, ens agradaria comptar amb totes vosaltres per a la II Trobada Internacional d’Observatoris contra la LGTBI-fòbia, en els dies 2, 3 i 4 de juny de 2023 en el Espai Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona.

Segueix-nos a les nostres xarxes socials i a la nostra pàgina web per obtenir més informació sobre la 2ª Trobada Internacional d’Observatoris Contra l’LGTBI-fòbia.

La matinada del 28 de juny de 1969, la policia de Nova York irrompé al bar d’Stonewall Inn amb la intenció de realitzar una batuda. Data en la qual recordar a totes aquelles que abans de nosaltres es van deixar la pell en la lluita per un món on capiguem totes. Centenars de persones, migrades, moltes d’elles llatinoamericanes, afroamericanes, trans, travestis, gais, marginades socials, treballadores sexuals, sense sostre, entre d’altres s’enfrontaren a la policia que acabà replegant-se, incapaç de contenir la resposta irada i espontània de la gent.

Les violències al col·lectiu LGTBI continuen sent present en diferents àmbits de la vida social, així ho recullen els successius informes de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), el 2021 es van registrar 284 incidències discriminatòries per l’LGTBI-fòbia, un augment del 50,3% respecte a l’any anterior. Enguany, en el que portem d’any són 127 les situacions registrades i que en tenim constància. Darrere d’aquestes dades hi ha històries, narratives i trajectòries que no en podem deixar enrere.

Les polítiques públiques han estat generades des de l’empenta dels moviments socials. El moviment LGTBI ha estat cabdal per la consecució de marcs jurídics i legals que pivoten la implementació d’aquestes polítiques en la diversitat afectiva sexual i de gènere en diferents àmbits de la vida social. En son exemples la Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i eradicar l’LGTBI-fòbia o la Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació, una eina necessària que eixampla la base de drets a diferents col·lectius estigmatitzats en la societat de la qual necessitem recursos i serveis específics per la transformació dels contextos on l’heteropatriarcat limita a una manera estanca de ser i estar en el món, obviant les diferents realitats del col·lectiu LGTBI i amb el risc de patir situacions de discriminació.

Volem expressar-nos en tots els àmbits de la vida social (educatiu, sanitari, esportiu, oci, familiar…) sense haver de rebre violència. La visibilitat de les dissidències sexuals, de gènere i de la diversitat familiar, en la infància i adolescència i en les persones grans i les persones migrades LGTBI han de ser un fet inqüestionable, no volem més armaris! Existim i volem que se’ns tingui en compte!
A l’Estat espanyol, hi ha actualment aprovades lleis autonòmiques per a dotar de drets i protecció jurídica a les persones trans i a les persones LGTBI que no s’estan implementant. Tanmateix, no existeix un paquet legislatiu d’àmbit estatal que protegeixi, empari i defensi a lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersex i a altres identitats de gènere i orientacions sexuals dissidents i a les nostres famílies. Volem l’aprovació de la Llei trans i LGTBI estatal que reconegui l’autodeterminació de gènere com un dret humà fonamental.

En els darrers temps, els discursos d’odi s’han eixamplat, des de diferents arestes polítiques i socials que han generat legitimitat per exercir pràctiques discriminatòries. Els drets no es debaten, s’exerceixen!

Les polítiques públiques han d’implementar-se en tots els àmbits de la vida social per les quals les persones transitem. Entre elles destaquem:

Les persones LGTBI que exerceixen el treball sexual, van exercir la supervivència en la pandèmia, volem que es reconeguin els seus drets, així com per les joves que viuen situacions d’LGTBI-fòbia en l’àmbit familiar i/o nucli de convivència i necessiten iniciar processos d’emancipació. Es necessiten ajuts al lloguer per l’emergència habitacional que suposa la situació desigualitària provocada per l’LGTBI-fòbia.

Continuen les situacions de discriminació en l’àmbit laboral i comunitari per raons d’LGTBI-fòbia i serofòbia, així com la pèrdua de drets que es pot produir en l’escenari de postemergència sanitària associades l’estigma de la malaltia. Denunciar les empreses que estan aplicant qüestionaris de salut en els processos de selecció per tal de excloure les persones amb malalties immunodeficients, tractaments oncològics o VIH. No ens podem permetre estigmes!

Es necessita una agilització de permisos de treball, refugi o asil. La situació de vulnerabilitat de moltes persones migrades i/o refugiades clama una regulació extraordinària. Cap persona és il·legal!

La pedagogia ha ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i de gènere adreçades al funcionariat públic, en específic a l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat.

Continuem demanant una educació transversal i integral en diversitat afectiva, sexual, de gènere i familiar en el currículum educatiu. La pedagogia és un element central per transformar els contextos on esdevé l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. La seva prevenció, detecció i intervenció és clau!

Els recursos han de tenir una equitat territorial palpable i no només focalitzar-se en els grans nuclis urbans. Ens trobem que en nuclis urbans petits i en pobles, els recursos d’atenció o accés a diferents drets socials son minsos o inexistents a la pràctica. Així mateix, creiem prioritari reforçar els serveis de suport emocional i psicosocial per a les persones LGTBI. Estem sortint d’una situació de pandèmia en que han existit i existeixen conseqüències que afecten al benestar emocional i a la salut mental. Necessitem serveis que siguin elements reparadors de la dignitat i que acompanyin en els processos de recuperació en les violències patides.

Volem visibilitzar que l’orgull continua sent un moment de lluita, una data per a sortir al carrer no sols a celebrar sinó a denunciar que les discriminacions cap al nostre col·lectiu continuen estant massa presents en la nostra quotidianitat. Volem cridar, que per molt que es “tenyeixi d’arc de Sant Martí” durant aquesta setmana l’orgull és cada dia, l’orgull és sempre!

Volem posar l’accent que la lluita de l’alliberament sexual i de gènere ha estat i ha de caminar juntament amb les reivindicacions dels moviments feministes, perquè som una mateixa lluita per la dignitat humana. S’ha de fer front a tots aquells discursos que menyspreen identitats i drets! Les reivindicacions han de ser transfeministes, antifeixistes i antiracistes. Un orgull que qüestioni la utilització dels drets, les diversitats i opressions del col·lectiu com una rentada de cara de les polítiques neoliberals.

Finalment, hissem la nostra ploma orgullosa perquè l’Orgull ha tornat als carrers, prenent les places, els pobles i les ciutats que són de tota la ciutadania i no sols d’uns pocs. Alcem la nostra ploma orgullosa enfront dels qui s’apropien de les banderes i els símbols i dels qui neguen els drets humans i treballen en pro de la discriminació, la intolerància i l’odi.

En definitiva un Orgull per a totes!

Avui, 17 de maig, un any més hem de reivindicar que l’LGTBI-fòbia és present en les nostres vides, en la nostra visa social i és per això que ens fem ressò. Cal recordar que un dia com avui, el 1990, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Tot i així, els principals manuals diagnòstics de malalties mentals, continuen patologitzant les identitats i experiències trans.

Ens referim a l’LGTBI-fòbia és la presència de situacions discriminatòries, és l’odi, els prejudicis, la difusió d’estereotips negatius, el rebuig cap a unes formes de ser i estar en el món. Una opressió sustentada socialment, que comporta conseqüències psicosocials a les persones afectades, un deteriorament de les relacions interpersonals i compromet la convivència de tota la ciutadania.
En més d’un terç del món, identificar-te com a persona LGTBI+ encara és un delicte, en setanta països es castiga amb penes de presó i en vuit, fins i tot, amb la mort. Segons l’última enquesta de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, el 38% va afirmar rebre insults, amenaces i assetjament en els últims 12 mesos. A l’Estat espanyol aquesta xifra s’eleva al 41%.
Donat que l’LGTBI-fòbia no és exclusiva d’un únic àmbit, és necessari establir unes polítiques públiques efectives i exigir a les diferents administracions els recursos materials, econòmics, humans i socials necessaris per a prevenir, detectar i intervenir contra l’LGTBI-fòbia. Les polítiques han de ser transversals, des de la infància, la joventut i les persones grans, des de l’educació, els esports, la salut amb les persones amb discapacitades i amb una mirada interseccional per eradicar les discriminacions per orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere.

Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia, portem alertant des de fa 14 anys, que les persones LGTBI experimenten més risc de patir qualsevol tipus de discriminació, major aïllament, exclusió, violència, privació de drets deguts als estigmes associats, criminalització i patologització de les nostres identitats i experiències dissidents, de la nostra realitat i que ens relega en situacions de una major vulnerabilitat. Durant el 2021, la nostra entitat va registrar 284 incidències per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere, la xifra més elevada dels últims anys
Si ben és cert, que durant aquests 30 anys s’han fet progressos importants en la incorporació de la diversitat afectiva sexual i de gènere a nivell legal i social, entre d’altres, gràcies al teixit associatiu de Catalunya i d’arreu de l’Estat espanyol. Tanmateix el camí cap a la plena igualtat es visualitza encara llarg i costós. No en podem abaixar la guàrdia i hem d’estar amatents per fer valdre els drets LGTBI i lluitar contra qualsevol forma de masclisme, de discriminació i violència que suposa l’LGTBI-fòbia en totes les seves formes i en els escenaris on es pot produir.

És per això que reivindiquem que la nostra societat esdevingui un espai comunitari on la igualtat, la convivència i la diversitat siguin els seus fonaments. Una societat que inclou la diversitat en el seu sentit més ampli, on són benvingudes, les persones de qualsevol edat, gènere, origen, amb diversitat funcional, sexoafectiva i/o d’altres interseccions que ens travessen, trencant així la visió heteronormativa i la concepció binarista de gènere.
Demanem viure les nostres vides, merescudes de ser viscudes amb dignitat. I per tant, exigim que:

– Visibilitzar la lesbofòbia. Les dones lesbianes son discriminades doblement: se’ns discrimina per gènere, és a dir, pel mateix fet de ser dones, i també per l’orientació sexual. Com a dones, sovint s’espera l’assumpció de la responsabilitat de tenir cura de la família, físicament i emocionalment; l’assetjament sexual continua present, a la feina, al carrer i als espais d’oci, per esmentar només tres qüestions. Alhora que se’ns discrimina com a dones, vivim en una societat en què malauradament encara hi ha moltes accions i mostres de rebuig per desitjar a una dona.

– La inserció sociolaboral a les persones trans, especialment a les dones trans. L’esbiaix laboral per la identitat de gènere segueix sent un tema clau per a la contractació d’aquestes persones augmentant l’atur i per tant l’empobriment i discriminació. és necessària un marc legislatiu de garantia de drets. Actualment la Llei Trans Estatal continua paralitzada en el Congrés de les Diputades i Diputats. Demanem la seva aprovació sense fissures, tot tenint en compte a la infància trans, a les persones migrades i a les persones no binàries. No poden quedar excloses d’aquesta llei. No volem drets només per una part de la societat i del col·lectiu, volem dret per a totes!

– Que la infància, adolescència i joventut gaudeixi d’espais segurs i de reflexió sobre les seves preocupacions o necessitats en quan a la seves orientacions sexuals, identitats i/o expressions de gènere, i que es promogui els referents; després d’estar vivint 2 anys en un marc pandèmic han estat determinants per la seva salut mental, millorar la prevenció, detecció i intervenció en les situacions d’assetjament escolar.

– Que es prioritzi els programes de sensibilització a les persones grans i es repari la discriminació històrica patida per l’orientació sexual i identitat de gènere, especialment en els centres residencials.

– El dret a una atenció sanitària de qualitat allunyant la visió heteronormada dels centres de salut. Les entitats posen de manifest que els alts nivells d’estigmatització i discriminació dels serveis de salut han apartat a les persones trans i intersex dels sistemes sanitaris durant anys, la qual cosa pot generar retards a l’hora de buscar atenció mèdica quan es precisi. De la mateixa manera, alerten sobre les interrupcions en l’accés a determinats tractaments imprescindibles per a les persones LGTBI, com la medicació relacionada amb el VIH o la teràpia hormonal, que s’estan produint en l’actualitat en molts països.

– El dret a l’autodeterminació del gènere i la orientació afectiva-sexual: Negar l’existència de les persones trans o no binàries, de la bisexualitat o l’assexualitat és negar la diversitat i el nostre dret a la llibertat sexoafectiva.

– El dret a un habitatge digne i elaborar un protocol d’actuació en casos de vulneració i/o discriminació en l’accés a un habitatge per l’orientació sexual, la identitat i/o l’expressió de gènere de les persones que volen llogar un pis o una casa i potenciar recursos per la resolució de conflictes en el veïnatge i/o el nucli de convivència. Creiem necessari valorar un parc d’habitatge públic per a ajudar a l’emancipació de joves LGTBI, si més no, aquells que es trobin en una situació de vulnerabilitat donada la seva orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere.

– Sovint les persones LGTBI originàries d’altres indrets d’arreu, han hagut de fugir per discriminació, han d’afrontar grans reptes al país d’acollida, estan pendents de regularitzar la seva situació o de la seva sol·licitud d’asil i no han pogut accedir encara a cap feina. Les institucions han de facilitar recursos per a aquest col·lectiu que possibilitin la cobertura de les seves necessitats bàsiques, que agilitzin els tràmits administratius per a la concessió de permisos de residència i treball o asil. En definitiva que promoguin l’accés a una vida digna.

– Estratègies adequades per donar resposta als atacs difosos per les xarxes socials i a les violències digitals. Aquesta coordinació de forces hauria de basar-se en la construcció d’un discurs solidari i fratern amb perspectiva de gènere i de diversitat afectiva sexual. Contra l’odi, pedagogia. Tanmateix tampoc hem d’obviar que es pot denunciar, quan sigui possible, tota mostra d’intolerància o vulneració de drets.

– Eradicar l’estigma i la discriminació de les persones amb VIH i la sida i incidir en les polítiques per a promoure els canvis socials, legals i administratius que contribueixin a millorar les condicions de vida de les persones amb VIH

-El dret a la visibilitat de la diversitat familiar. Denunciar la manca de llibertat de les famílies LGTBI per moure’s arreu de la Unió Europea. La lliure circulació és un dels drets fonamentals dels ciutadans de la UE. No obstant això, veiem que les famílies amb vincles familiars legals no són reconegudes com a tals si viuran a un Estat membre de la UE que no accepta les nostres unions.

– El col·lectiu que exerceix el treball sexual sempre és un dels primers oblidats. És imprescindible recordar, que sempre han estat en les reivindicacions de lluita del col·lectiu LGTBI i que reben una violència institucional i social que les posiciona en una situació de vulnerabilitat intolerable. És necessari escoltar a les treballadores sexuals, tenir coneixement de la situació precària, elaborar programes de formació i d’inserció sociolaboral, i per suposat, detectar a les víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.

-La pedagogia ha de ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i gènere adreçades al funcionariat públic, en específic en l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat.

– Les polítiques LGTBI, conjuntament amb les feministes, han de ser un eix central de les polítiques de qualsevol administració. Actualment, volem agrair els esforços dels Ajuntaments que estan creant en la seva infraestructura governamental regidories i/o àrees específiques per cobrir les demandes del col·lectiu LGTBI. El municipalisme és una mirada necessària que apropa les polítiques a la ciutadania. És per això que necessitem una equitat territorial en relació als recursos, molts d’ells centrats en la ciutat de Barcelona i rodalies. Hem de teixir xarxa en el territori, comptant amb les entitats que fan un paper important d’acompanyament i d’activisme.

No volem acabar sense alertar, el que desgraciadament és un fet, l’avenç de l’extrema dreta és una realitat que s’està produint al món. Estats Units, Brasil, Hongria, França, Itàlia, Turquia, Polònia o el mateix Estat espanyol, per posar alguns exemples, tenen representats polítics que afavoreixen polítiques antifeministes i LGTBIfòbiques. A més, han aconseguit polaritzar posicions polítiques i arrossegar discursos de formacions suposadament progressistes cap a les seves tesis! Molt perillós!

El moviment LGTBI ha de ser un actiu contra els discursos i les pràctiques que promouen odi i ha d’establir aliança amb altres col·lectius socials per fer front al feixisme. Davant la crispació, tensió i polarització que proposa les polítiques feixistes, hem d’enarborar mecanismes d’aliances entre diferents moviments oprimits i millor coordinació per constituir narratives en que les cures i els drets humans estiguin al centre.

Hem de continuar donant resposta a cada situació i injusta, a tot aquell que vol trepitjar-nos la dignitat, però ara i sempre tornem a dir amb veu ben alta que CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!