Albert Carrasco

L’any 2023, un home va ser víctima d’amenaces, insults gaifòbics i una persecució mentre circulava per la via pública a Barcelona. Els fets van ser comesos per un grup d’homes que es desplaçaven en cotxe.

Davant d’aquesta situació, es va activar el Protocol contra l’LGTBI-fòbia de Barcelona, en coordinació amb l’Oficina per la No Discriminació. La víctima va decidir personar-se com a acusació particular i va comptar amb la representació lletrada d’un dels advocats del gabinet jurídic de l’Observatori.

L’any 2025 es va arribar a un acord de conformitat a l’Audiència Provincial de Barcelona. En aquest acord es va reconèixer la comissió d’un delicte d’odi i es va acordar una pena de sis mesos de presó, suspesa amb la condició de complir diversos requisits, entre els quals hi havia participar en una formació sobre acceptació de la diversitat i abonar la responsabilitat civil a la víctima.

Posteriorment, el condemnat va incomplir les condicions acordades i es va sol·licitar la revocació de la suspensió de la pena. Com que no es va poder localitzar, se’n va acordar la cerca i captura.

Recentment, el condemnat ha estat localitzat i ha indemnitzat la víctima pels danys morals soferts.

Aquest cas posa de manifest la importància de l’acompanyament jurídic i del seguiment dels procediments per garantir el compliment de les resolucions judicials i les responsabilitats derivades dels delictes d’LGTBI-fòbia, així com la reparació de la dignitat de les persones afectades.

Barcelona, 25 d’agost de 2026.

La transfòbia no és feminisme: Resposta a Gemma Lienas

El 22 d’agost de 2026, la Gemma Lienas publica a La Vanguardia un article que es presenta com una defensa serena del «feminisme clàssic» davant del «feminisme queer». No ho és. Sota l’aparença d’una lliçó d’història del feminisme, l’article fa dues coses que cap mitjà hauria de deixar passar sense resposta: insinua que el pensament queer legitima la pedofília, i nega l’existència de les persones trans i no binàries. Com a Observatori contra l’LGTBIfòbia, i seguint les tesis que la Bàrbara Ramajo desenvolupa a La transfòbia no és feminista, volem respondre-hi punt per punt.

El truc retòric del «Haga lista»

Lienas escriu que la teoria queer «cree que existen personas no binarias […] que el sexo es elegible, y que es preciso validar todas las sexualidades no normativas y sus
correspondientes prácticas. Haga lista: desde quienes gustan de practicar sexo a cambio de dinero hasta lo sadomaso, pasando por la pedofilia».

Aquesta frase no és una argumentació: és una tècnica retòrica ben coneguda i ben documentada, la del pànic moral. Consisteix a col•locar, dins d’una mateixa «llista», persones que exerceixen una identitat (ser no binari, ser trans) al costat de pràctiques
delictives (la pedofília és un delicte, no una identitat ni una orientació). Barrejar-les no és descriure la realitat: és fabricar una associació mental perquè el lector acabi relacionant «persona trans» amb «amenaça per als infants».

No és la primera vegada que aquest mecanisme s’utilitza contra un col•lectiu sexual minoritzat. Exactament el mateix argument —»si accepteu la desviació de la norma, després no podreu aturar cap desviació»— es va fer servir durant dècades contra l’homosexualitat, per negar drets civils, custòdies i feina a lesbianes i gais. Bàrbara Ramajo ho anomena precisament així: un argumentari que «calca fil per randa els arguments transfòbics (ultra)dretans», i que fa «incomprensible que algunes feministes puguin comprar» un discurs que, quan el fa servir la dreta ultra, totes reconeixem com a odi.

Citar Foucault i Gayle Rubin no salva l’argument. Rubin, a Pensando el sexo (1984), precisament critica els sistemes que jerarquitzen les sexualitats i tracten com a perilloses totes les que s’aparten de la norma —el mateix mecanisme que Lienas reprodueix contra les persones trans i no binàries. Convertir un text que analitza la construcció social de l’estigma sexual en una prova que «el queer defensa la pedofília» és una lectura de mala fe, no una lectura acadèmica.

Beauvoir no diu el que Lienas li fa dir

Lienas obre l’article citant Beauvoir: «No se nace mujer; aprendemos a serlo», per establir una frontera neta entre un sexe «immutable» (cromosomes, aparell reproductor) i un gènere que sí que canvia segons l’època i la cultura. El problema és que fa servir la frase per defensar exactament allò que la frase nega.

«No es neix dona, s’arriba a ser-ho» no és una manera elegant de dir «el sexe és biologia fixa i el gènere és cultura variable damunt seu». És una afirmació existencialista molt més radical: que «dona» no és una essència donada de naixement en absolut, sinó alguna cosa que es construeix a través de l’existència, de l’acció i de la relació amb el món. Beauvoir escrivia abans que es formalitzés la distinció tècnica entre «sexe» i «gènere» tal com l’entenem avui (una distinció que arriba després, als anys setanta, des de la sexologia i la teoria feminista), i el seu projecte filosòfic —»l’existència precedeix l’essència»—desconfiava precisament de naturalitzar cap categoria humana, també la de «sexe».

És a dir: si es pren Beauvoir seriosament, la seva frase apunta cap a la idea que ser dona és un procés, un esdevenir, no un fet fixat des del naixement pels cromosomes; una idea molt més propera al que defensem avui les persones feministes trans-inclusives que a la partició rígida sexe-immutable/gènere-cultural que Lienas li fa dir. Citar Beauvoir per blindar precisament la frontera biològica que el seu pensament es dedicava a qüestionar és agafar una autora de referència i fer-li dir el contrari del que sostenia.

Butler tampoc no diu el que Lienas li fa dir

Lienas escriu que Butler, a El género en disputa, «cuestiona la binariedad del género» però que «olvida conectar el género con las estructuras de poder», de manera que la seva idea «solo se puede dar desde el privilegio». És exactament al revés, i qui hagi llegit Butler més enllà del títol ho sap: el poder, la norma social i la producció discursiva del subjecte són el nucli mateix del seu pensament, no un element que «oblidi». Tota la seva obra parteix precisament de Foucault per preguntar-se com el poder produeix els cossos i les identitats que després presenta com a «naturals».

El concepte central de Butler, la performativitat de gènere, no diu que cada persona esculli lliurement i arbitràriament, cada matí, quin gènere vol tenir, com si es tractés d’una decisió individual sense condicionants. Diu tot el contrari: que les categories de «dona» i «home» es produeixen i es reprodueixen mitjançant actes, normes i pràctiques socials reiterades al llarg del temps, dins d’una xarxa de poder que constreny, vigila i sanciona qui se n’aparta. És, de fet, un concepte pensat per explicar per què el gènere se sent «natural» tot i ser una construcció: precisament perquè la repetició normativa n’esborra el caràcter construït, no perquè cada individu el triï lliurement des d’un buit de poder.

Reduir això a «elecció individual des del privilegi» —i il•lustrar-ho amb l’exemple de les dones afganeses sota el burca, com si Butler no hagués parlat mai de coerció, norma i violència— és una lectura tan pobra que resulta difícil no preguntar-se si Lienas ha llegit l’obra o només en repeteix un resum de tercera mà. En qualsevol cas, atribuir a una autora una tesi que és, literalment, l’oposada a la que defensa, no és una crítica legítima: és una tergiversació, i construir tot un argument sobre aquesta tergiversació invalida bona part del raonament que ve després.

Negar l’existència no és una posició «clàssica», és una violència

L’article dona per fet que «el sexo (cromosomas, aparato reproductor…) es inmutable» i que, per tant, les persones no binàries o fluides simplement «creuen» ser una cosa que no són. Aquí no hi ha debat teòric: hi ha una negació directa de l’experiència i l’existència de milers de persones, moltes de les quals militen des de fa dècades al mateix moviment feminista.

Com recorda Ramajo, les dones i lesbianes trans no són una novetat «postmoderna» que hagi «penetrat» el feminisme des de fora: fa dècades que en formen part activa, de l’activisme lesbofeminista als sindicats, passant per la lluita contra la violència masclista. Presentar-les com un cos estrany que amenaça «el feminisme de sempre» no és una lectura històrica, és una operació d’exclusió que inventa un enemic intern per no haver de mirar l’enemic real: el sistema heteropatriarcal que oprimeix dones cis, dones trans, lesbianes i persones no binàries alhora, encara que no de manera idèntica.

«Els desitjos no són drets»: una frase que amaga la pregunta real

Lienas tanca dient que les feministes clàssiques «no consideran que los deseos sean derechos». Formulat així, sona raonable. Però la pregunta que hauria de fer-se és una altra: de què estem parlant, exactament, quan algú demana que se li reconegui el seu nom, el seu gènere al DNI, l’accés a l’atenció sanitària o a no ser fet fora d’un lavabo? Això no és un «desig» en el sentit que ho és, per exemple, una fantasia sexual. És una condició material per poder viure sense por, treballar, tenir contracte de lloguer, anar als serveis mèdics. Emmarcar això com un caprici il•legítim que «conculca» els drets de les dones és, de nou, la mateixa retòrica que històricament s’ha fet servir contra qualsevol minoria que demanava ser tractada com a subjecte de drets i no com a excepció tolerada.

El feminisme no necessita triar entre dones cis i dones trans

El nucli de la tesi de Ramajo —i el que compartim des de l’Observatori— és que la transfòbia no és una variant legítima més dins del ventall feminista: és una renúncia als fonaments del feminisme. Un moviment que va néixer per denunciar que «biologia no és destí» no pot ara aixecar la biologia com a mur infranquejable per decidir qui compta com a dona i qui no. Un moviment que va néixer per denunciar la violència de qui decideix per un altre cos no pot ara reclamar-se el dret a decidir, en nom d’una altra persona, quina és la seva identitat vertadera.

L’aliança entre feminisme, lesbianisme i persones trans que proposa Ramajo no és un intent de «diluir» la lluita de les dones: és el reconeixement que totes aquestes lluites comparteixen l’arrel, encara que no la mateixa forma d’opressió. Fer creure que defensar els drets trans és «trair» les dones és, precisament, l’argument que interessa a qui vol que dones cis, dones trans i persones LGTBIQ+ es barallin entre elles en lloc de mirar juntes cap amunt.

Des de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia denunciem que un article amb aquest contingut es publiqui en un mitjà de referència sense cap contrast, i reclamem que es tracti la identitat de gènere amb el mateix rigor i la mateixa cura amb què La Vanguardia tractaria qualsevol altra informació sobre drets humans.

(Val a dir que dins dels feminismes hi ha, legítimament, debats no resolts sobre com articular sexe, gènere i drets en determinats àmbits. Aquest text no pretén tancar aquest debat, sinó denunciar dos elements concrets de l’article de Lienas que van molt més enllà d’un debat legítim: la insinuació pedòfila i la negació directa de l’existència de les persones trans i no binàries).

Lluïsa Fernández Giner, coordinadora de polítiques de dones LBTI de l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia.

Adhesió de Pau Gálvez Lot, president del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC).

Avui, 17 de maig, hem de reivindicar, un any més, que l’LGTBI-fòbia és present en les nostres vides i en la nostra vida social, i és per això que en fem ressò. Cal recordar que un dia com avui, l’any 1990, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Tot i això, alguns dels principals manuals diagnòstics continuen patologitzant les identitats i vivències trans*, no-binàries i intersex.

L’LGTBI-fòbia es manifesta en situacions discriminatòries, en l’odi, en els prejudicis, en la difusió d’estereotips pejoratius i en el rebuig cap a determinades formes de ser i estar al món. És una opressió socialment sustentada que comporta conseqüències psicosocials per a les persones afectades, deteriora les relacions interpersonals i compromet la convivència de tota la ciutadania.
Atès que l’LGTBI-fòbia no és exclusiva d’un únic àmbit, és necessari establir polítiques públiques efectives i exigir a les diferents administracions els recursos materials, econòmics, humans i socials necessaris per prevenir, detectar i intervenir contra aquesta realitat. Les polítiques han de ser transversals i tenir en compte totes les etapes de la vida —des de la infància fins a les persones grans—, així com àmbits com l’educació, l’esport, la salut, els serveis socials i els mitjans de comunicació, incorporant una mirada interseccional que consideri els múltiples eixos que travessen els nostres cossos i identitats per eradicar les discriminacions per orientació sexual, identitat o expressió de gènere i característiques sexuals.

L’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia fa 18 anys que alerta que les persones LGTBI+ experimenten un risc més elevat de patir discriminació, aïllament, exclusió, violència i privació de drets, a causa dels estigmes associats, la criminalització i la patologització de les nostres identitats i experiències dissidents. Tot plegat ens pot relegar a situacions de major vulnerabilitat. L’any 2025, l’Observatori va registrar un total de 353 incidències per LGTBI-fòbia a Catalunya. En el que portem de 2026, ja n’hem registrat més de 115.

Altrament, gràcies al treball del conjunt del teixit associatiu, s’han fet progressos importants en la incorporació de la diversitat afectivosexual i de gènere, tant en l’àmbit legal com social. Tanmateix, el camí cap a la plena igualtat encara es presenta llarg i costós. No podem abaixar la guàrdia i hem d’estar amatents per fer valdre els drets LGTBI+ i lluitar contra qualsevol forma de masclisme, discriminació i violència que suposa l’LGTBI-fòbia en totes les seves formes i en tots els escenaris on es pot produir.
És per això que reivindiquem una societat que esdevingui un espai comunitari on la igualtat, la convivència i la diversitat siguin els seus fonaments. Una societat que inclogui la diversitat en el seu sentit més ampli, on siguin benvingudes les persones de qualsevol edat, gènere, origen, llengua, discapacitat o diversitat funcional, diversitat sexoafectiva i altres interseccions, trencant així amb la visió cisheteronormativa i binarista del gènere.

Demanem poder viure les nostres vides, que mereixen ser viscudes amb dignitat. I, per tant, exigim:

• Visibilitzar la lesbofòbia. Les dones lesbianes som doblement discriminades: se’ns discrimina per gènere, és a dir, pel fet de ser dones, i també per l’orientació sexual. Com a dones, sovint s’espera que assumim la responsabilitat de tenir cura de la família, físicament i emocionalment; l’assetjament sexual continua present a la feina, al carrer i als espais d’oci, per esmentar només tres àmbits. Alhora que se’ns discrimina com a dones, vivim en una societat en què, malauradament, encara hi ha moltes accions i mostres de rebuig pel fet de desitjar una altra dona.

• Polítiques d’inserció sociolaboral a les persones trans*, especialment les dones trans. La discriminació laboral per identitat de gènere continua sent una qüestió clau que dificulta la contractació d’aquestes persones, incrementant l’atur, l’empobriment i la discriminació. És necessari un marc legislatiu que garanteixi drets. Cal reconèixer que la transfòbia continua sent una realitat estructural que afecta directament les persones trans, no-binàries i intersex en tots els àmbits de la vida. És imprescindible garantir l’aplicació efectiva de la normativa vigent a Catalunya, amb recursos suficients, per fer front a la discriminació laboral, les mancances en l’atenció sanitària i les situacions de vulnerabilitat social que encara persisteixen.
  

• El dret a una atenció sanitària de qualitat exigeix superar la mirada cisheteronormativa que encara persisteix en alguns centres de salut. Les entitats denuncien que continuen existint pràctiques de patologització, estigmatització i discriminacions específiques en l’àmbit sanitari, especialment envers les persones trans i intersex. Per garantir una atenció digna i equitativa, cal dotar les Unitats de Trànsit dels recursos necessaris arreu del territori i assegurar el desenvolupament de les tècniques de reproducció humana assistida sense exclusions ni discriminacions, incloent-hi les persones trans i les persones no gestants.

• Eradicació de l’estigma i la discriminació que pateixen les persones que viuen amb VIH, exigint el compliment efectiu del Pacte Social contra la discriminació i l’estigmatització de les persones amb VIH. Treballem amb un enfocament basat en l’apoderament, la defensa dels drets humans i la implementació de polítiques reals desvinculades dels vaivens polítics. Seguirem fent incidència perquè el Pacte Social esdevingui un instrument àmpliament implementat per la Generalitat de Catalunya, garantint que les polítiques de prevenció i atenció siguin reals i efectives.

• Que la infància, l’adolescència i la joventut gaudeixin d’espais amables i de reflexió sobre les seves preocupacions o necessitats quant a les seves orientacions sexuals, identitats i/o expressions de gènere, i que es promogui una diversitat àmplia de referents. És important garantir un acompanyament a les infàncies i adolescències trans* dins dels espais educatius i de lleure. Per aconseguir-ho, és cabdal introduir la coeducació i la diversitat afectivosexual, de gènere i familiar a les nostres aules, de manera que s’incideixi en la problemàtica social de l’assetjament escolar i en la convivència entre totis.

• La visibilització, per part de les entitats públiques, de la greu problemàtica que suposa el rebuig familiar per LGTBI-fòbia envers els joves LGTBI+, mitjançant la creació de polítiques i accions destinades a la sensibilització i conscienciació davant d’aquesta realitat, tant en la societat com entre els i les professionals de l’acció social, així com recursos d’acolliment perquè les persones expulsades de les seves llars no hagin de quedar en situació de sensellarisme.
  

• El dret a la visibilitat de la diversitat familiar. Denunciem la manca de llibertat de les famílies LGTBI+ per moure’s arreu de la Unió Europea. La lliure circulació és un dels drets fonamentals de la UE. No obstant això, observem que famílies amb vincles familiars legalment reconeguts deixen de ser reconegudes com a tals si es traslladen a un Estat membre que no accepta els matrimonis igualitaris.
  

• Que es prioritzin els programes de sensibilització a favor de les persones grans LGTBI+ i es repari la discriminació històrica patida per motiu d’orientació sexual i identitat de gènere, especialment en centres i recursos d’atenció social i sociosanitària. És necessari visibilitzar la realitat de les persones trans grans i garantir que les entitats trans participin activament en la definició i el seguiment de les polítiques públiques.

• El dret a un habitatge digne, així com l’elaboració d’un protocol d’actuació davant de casos de vulneració i/o discriminació en l’accés a l’habitatge per orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere de les persones que volen llogar un pis o una casa. També cal potenciar recursos per a la resolució de conflictes en el veïnatge i/o en el nucli de convivència.
  
  
  
• Les persones LGTBI+ originàries d’altres indrets sovint han hagut de fugir de contextos de discriminació i han d’afrontar grans reptes, com ara la regularització de la seva situació administrativa o la resolució de la seva sol·licitud d’asil, sense poder accedir encara a una feina digna i amb drets. Les institucions han de facilitar recursos per a aquest col·lectiu que permetin cobrir les seves necessitats bàsiques, agilitzar els tràmits administratius per a la concessió de permisos de residència i treball o asil, i garantir una resposta digna i efectiva. És urgent reduir la burocràcia excessiva a què són sotmeses les persones en processos de protecció internacional, asil o refugi, tenint en compte les seves trajectòries vitals migrades.
  
  
  
• Estratègies adequades per donar resposta als atacs, els discursos d’odi difosos a les xarxes socials i les violències digitals. Aquesta coordinació de forces hauria de basar-se en la construcció d’un discurs solidari i fratern amb perspectiva de gènere i de diversitat afectivosexual. Contra l’odi, pedagogia.
  
  

• Les persones que exerceixen el treball sexual sovint són les primeres oblidades. És imprescindible recordar que han estat presents històricament en les reivindicacions de lluita del col·lectiu LGTBI+ i que reben una violència institucional i social que les situa en una posició de vulnerabilitat intolerable. És necessari escoltar el col·lectiu que exerceix el treball sexual, establir polítiques pro drets, elaborar programes de formació i inserció sociolaboral i, per descomptat, acompanyar les víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.
  

• Les polítiques LGTBI+, conjuntament amb les feministes, han de ser un eix central de qualsevol administració. Volem reconèixer els esforços dels ajuntaments que estan creant regidories i/o àrees específiques dins la seva estructura institucional per donar resposta a les demandes del col·lectiu LGTBI+. El municipalisme és una mirada necessària que apropa les polítiques a la ciutadania. Per això, necessitem equitat territorial en relació amb els recursos, molts dels quals encara es concentren a la ciutat de Barcelona i rodalia. Hem de teixir xarxa arreu del territori, comptant amb les entitats que desenvolupen una tasca fonamental d’acompanyament i activisme.
  
  
• La cultura LGTBI+ ens ha permès tenir referents, disposar d’espais on sentir-nos protegides i trobar refugi per desenvolupar-nos sense haver de sentir-nos excloses.

Totes aquestes reivindicacions només seran possibles amb una implementació efectiva dels marcs normatius pels quals el moviment associatiu ha treballat intensament durant els darrers anys. Cal desplegar íntegrament la Llei 13/2025, dels drets de les persones LGTBI i per a l’erradicació de l’LGTBI-fòbia, recentment aprovada, així com la Llei 19/2020, d’igualtat de tracte i no-discriminació. Per això, exigim partides pressupostàries dignes i suficients, així com un compromís polític real per al seu desplegament.

Ara bé, no tot s’aconsegueix amb les lleis. Hem de continuar teixint comunitat, des del veïnatge i des dels barris; continuar entrellaçant-nos i donant resposta a totes aquelles experiències i realitats que encara queden fora de la garantia efectiva de drets. Hem de continuar treballant perquè totis les personis puguin exercir plenament els seus drets.

El moviment LGTBI+ ha de ser un actiu contra els discursos i les pràctiques que promouen l’odi, i ha d’establir aliances amb altres col·lectius socials per fer front a tota forma de violència i discriminació. Davant la crispació, la tensió i la polarització que alimenten les polítiques feixistes, hem d’enarborar mecanismes d’aliança i compromís entre moviments oprimits, i millorar la coordinació per construir narratives en què els drets humans i la solidaritat siguin el motor del canvi.

Hem de continuar donant resposta a cada situació injusta, a tota persona que vulgui trepitjar la nostra dignitat. Però ara i sempre tornem a dir amb veu ben alta:

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!

El 14 de maig, l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia celebra un any més la Gala dels Premis 17 de Maig al Centre LGTBI de Barcelona amb la presentació de la Jèssica Pulla. Un espai de reconeixement a persones i entitats que, des de diferents àmbits, treballen per la defensa dels drets LGTBI+ i la transformació social.

Les premiades d’enguany són:

• Ca la Dona, per ser un espai cabdal dels feminismes transinclusius a la ciutat de Barcelona.
  

• Emilio Ruiz, per la seva trajectòria en la defensa dels drets del col·lectiu LGTBI+.
  

• Fina Campàs, pel seu compromís sostingut amb l’activisme i la defensa dels drets de les persones trans*.
  

• La Directa, pels seus 20 anys de periodisme crític, rigorós i compromès amb la transformació social.
  

• Mostra FIRE!!, pels seus 30 anys de trajectòria en la visibilització de les històries del col·lectiu LGTBI+ a través del cinema.
  

• Roger Font, per la seva empenta, compromís i dedicació en la defensa dels drets LGTBI+ arreu del territori català.
  

Entreguen els premis diverses personalitats com Sharonne, Emilio López (Emirau) i Onada Feminista.

Gala Premis 17 de Maig 2026 (Youtube): https://www.youtube.com/watch?v=ymM2EyGrSZs&t=3830s

“M’agradaria que totes tinguéssim una igualtat d’oportunitats reals i, per tant, que les dones trans fossin valorades en els processos laborals pels seus currículums i no descartades pel seu cos o identitat”.

“La meva parella treballa en una empresa de mecànica. És assetjada dins i fora de la feina, a través de les xarxes socials, per ser l’única dona i per ser lesbiana”. Aquestes són alguns dels reclams i denúncies dins de l’entorn laboral, que han dipositat dones LBT en dues urnes que hem instal·lat al Centre d’Entitats LGTBI de Barcelona.

Una iniciativa que vam engegar el passat dijous 26 de febrer amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, que se celebra aquest 8 de març. Aquests dies, però, esperem rebre’n més, ja que portarem les urnes a la manifestació que tindrà lloc el pròxim diumenge.

Amb aquesta acció volem posar sobre la taula que patim una doble discriminació: una per ser dones i l’altra per ser LBT. L’atur de les dones LBT s’enfila al 17,39%, una taxa molt superior a la mitjana del conjunt de dones (13,73%) i dels homes (11%). Una realitat que s’agreuja encara més en el cas de les dones trans, que arriba al 70%, o d’aquelles afectades per diferents eixos de discriminació, com ser d’origen migrat o viure una situació de vulnerabilitat.

Des del passat juliol, les mares que no vulguin contraure matrimoni també podran inscriure els seus fills. Abans d’això, en el cas de no haver-se casat, la mare no gestant havia d’iniciar un procés d’adopció. Veiem amb bons ulls aquesta reforma legislativa, que permet que totes les dones LBT, estiguin casades o no, se’ls reconegui el dret de ser mares des que el nadó neix, alhora que els permet gaudir i tenir accés a permisos de conciliació familiar.

Ara bé, perquè això sigui possible, també cal que la feina sigui un entorn segur. Segons un informe de la UGT, el 90% de les dones lesbianes considera que té més dificultats a l’hora de trobar feina; un 86% creu necessari ocultar la seva orientació sexual; un 40% diu haver viscut o presenciat una agressió per motius d’orientació sexual; així com un 74% reconeix que no té les mateixes oportunitats en el món laboral.

Per tant, mentre el temor a les represàlies i les discriminacions facin que hàgim d’ocultar l’orientació sexual i la identitat de gènere per crear un espai segur a la feina, no podrem gaudir amb llibertat i igualtat d’oportunitats dels nostres drets, entre ells els permisos de conciliació laboral.

Per això, aquest 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, des de l’Observatori contra la Lgtbifòbia reclamem:

• Que les dones LBT puguem accedir a qualsevol lloc de feina amb els mateixos drets i oportunitats que qualsevol persona d’aquesta societat i, en especial, que es posi fi a l’apartheid laboral de les dones trans.
• Que un cop arribem a un lloc de feina, aquest sigui un entorn segur on, si ho desitgem, poguem expressar lliurement la nostra orientació sexual o identitat de gènere sense temor a represàlies, discriminacions o haver de renunciar als nostres drets com els permisos de conciliació familiar.
• La promoció de les dones LBT dins de l’àmbit laboral perquè assumim càrrecs de lideratge i direcció, amb la finalitat de ser referent per a altres dones del col·lectiu i/o les joves que el dia de demà entraran al mercat laboral.
• D’acord amb la Llei 4/2023, les empreses de més de 50 persones treballadores s’han de dotar de protocols per vetllar pels drets de les persones LGTBI dins de l’àmbit laboral, on han de poder treballar en igualtat de condicions i oportunitats que els seus companys i companyes. Ara bé, actualment, en molts casos aquests protocols només s’han dut a terme per respondre a la llei, però no existeix un pla que validi la seva efectivitat. Per això, reclamem que s’inclogui un pla de seguiment i es dotin les eines necessàries perquè no caiguin en paper mullat i, realment, vetllin pels drets de les persones LGTBIQ+, i siguin vinculants i efectius en cas de discriminació i/o agressió.
• Que es promogui la creació de Comissions contra l’Assetjament dins de les empreses perquè aquestes puguin actuar en cas d’agressió o discriminació dins de l’àmbit laboral.
• Reclamem que es facin campanyes de formació i sensibilització entre les persones treballadores sobre la diversitat del col·lectiu LGTBIQ+ i els seus drets per evitar agressions i discriminacions dins de la feina. Aquestes formacions haurien de ser obligatòries, com les formacions de riscos laborals o de protecció de dades.

També vivim amb preocupació l’auge de l’ultradreta i la irrupció dels seus discursos d’odi a les institucions. El 2025 es van perpetrar prop de 80 agressions contra dones del col·lectiu, un 26% més respecte a un any abans, segons dades que hem registrat a l’Observatori Contra la LGTBIfòbia. Per això, exigim que l’administració pública es doti de les eines necessàries per fer-los front i dugui a terme campanyes de sensibilització a les forces de seguretat, treballadors de l’àmbit de la justícia, centres d’educació i població en general per contrarestar aquests discursos i vetllar pels nostres drets. També instem els mitjans de comunicació a no fer-se ressò d’aquests discursos ni emetre imatges estereotipades de nosaltres, que ens puguin deshumanitzar i justificar agressions o discriminacions.

A totes les dones, us instem a sumar-vos a la manifestació d’aquest 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, per alçar la nostra veu i enviar un missatge clar i contundent a l’ultradreta. No retornarem a l’esfera privada ni ens vau enterrar durant segles, i en el cas de les dones LBT, tampoc a l’armari on ens vau tancar. Lluitarem per seguir gaudint dels drets adquirits i avançar en aquells que encara ens manquen com a dones i com a dones LBT, per assolir una igualtat real i efectiva que ens permeti desenvolupar els nostres projectes vitals amb les mateixes oportunitats que qualsevol home.

Aquells que voleu retornar-nos al blanc i negre, ens trobareu d’empeus i fermes en la defensa d’un present i futur de colors i divers. Serem el vostre mur infranquejable: mai més tornarem a ser submisses, callades ni obedients. Per les dones d’ahir, que van lluitar pels nostres drets, i per les de demà, que les volem més lliures i empoderades, us diem alt i clar: el feminisme serà la tomba del feixisme. Contra el vostre odi, el nostre amor. Davant del feixisme, ni un pas enrere.