Albert Carrasco

Avui, 17 de maig, un any més hem de reivindicar que l’LGTBI-fòbia és present en les nostres vides, en la nostra vida social i és per això que ens fem ressò. Cal recordar que un dia com avui, el 1990, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Tot i així, els principals manuals diagnòstics continuen patologitzant les identitats i vivències trans, no binàries i intersexuals.

La setmana passada ens arribava la esfereïdora notícia d’un assassinat lesbòfob a l’Argentina on un home va provocar un incendi per a matar a 4 dones lesbianes, aquest crim s’ha cobrat ja 3 vides. Una mostra de l’odi extrem que podem arribar a patir les persones LGTBI+ en un context d’auge del feixisme en aquest país.

L’LGTBI-fòbia és la presència de situacions discriminatòries, és l’odi, els prejudicis, la difusió d’estereotips negatius, el rebuig cap a unes formes de ser i estar en el món. Una opressió sustentada socialment, que comporta conseqüències psicosocials a les persones afectades, un deteriorament de les relacions interpersonals i compromet la convivència de tota la ciutadania. Per exemple, la situació que es va viure a les 15:00 hores a un autobús de Barcelona, un home va començar a insultar de forma agressiva a un grup de dones, comparant-la amb rates de claveguera i amenaçant-les i desitjant la seva mort, davant de la intervenció d’un conegut activista pels drets LGTBI+, li va espetar “maricón de mierda, ya sé quién eres”. Situacions i odi en forma de masclisme i LGTBI-fòbia que trenca els espais amables que haurien de ser per a totes.

En més d’un terç del món, identificar-te com a persona LGTBI+ encara és un delicte, en setanta països es castiga amb penes de presó i en vuit, fins i tot, amb la mort. Segons l’última enquesta de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, el 38% va afirmar rebre insults, amenaces i assetjament en els últims 12 mesos. A l’Estat espanyol aquesta xifra s’eleva al 41%.

Donat que l’LGTBI-fòbia no és exclusiva d’un únic àmbit, és necessari establir unes polítiques públiques efectives i exigir a les diferents administracions els recursos materials, econòmics, humans i socials necessaris per a prevenir, detectar i intervenir contra l’LGTBI-fòbia. Les polítiques han de ser transversals, des de la infància, la joventut i les persones grans, des de l’educació, els esports, la salut, serveis socials, mitjans de comunicació i amb una mirada interseccional, tot pensant els mútiples eixos que travessen els nostros cossos i les nostres identitats per eradicar les discriminacions per orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere.

L’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia, porta alertant des de fa 15 anys, que les persones LGTBI+ experimenten més risc de patir qualsevol tipus de discriminació, major aïllament, exclusió, violència, privació de drets deguts als estigmes associats, criminalització i patologització de les nostres identitats i experiències dissidents, de la nostra realitat i que ens pot relegar en situacions de una major vulnerabilitat. Durant el 2023, la nostra entitat va registrar 303 incidències. Enguany, en el que portem de 2024 en portem 90.

Altrament, amb el treball del conjunt del teixit associatiu, amb el representat per la Plataforma Lgtbi.cat i el mateix Consell Municipal de Barcelona, és ben cert que s’han fet progressos importants en la incorporació de la diversitat afectiva sexual i de gènere tant a nivell legal i social. Tanmateix, el camí cap a la plena igualtat es visualitza encara llarg i costós. No en podem abaixar la guàrdia i hem d’estar amatents per fer valdre els drets LGTBI+ i lluitar contra qualsevol forma de masclisme, de discriminació i violència que suposa l’LGTBI-fòbia en totes les seves formes i en els escenaris on es pot produir.

És per això que reivindiquem que la nostra societat esdevingui un espai comunitari on la igualtat, la convivència i la diversitat siguin els seus fonaments. Una societat que inclou la diversitat en el seu sentit més ampli, on són benvingudes, les persones de qualsevol edat, gènere, origen, discapacitat o diversitat funcional, diversitat sexoafectiva i/o d’altres interseccions, trencant així la visió cisheteronormativa i binarista de gènere.

Demanem viure les nostres vides, merescudes de ser viscudes amb dignitat. I per tant, exigim que:

• Visibilitzar la lesbofòbia. Les dones lesbianes son discriminades doblement: se’ns discrimina per gènere, és a dir, pel mateix fet de ser dones, i també per l’orientació sexual. Com a dones, sovint s’espera l’assumpció de la responsabilitat de tenir cura de la família, físicament i emocionalment; l’assetjament sexual continua present, a la feina, al carrer i als espais d’oci, per esmentar només tres qüestions. Alhora que se’ns discrimina com a dones, vivim en una societat en què malauradament encara hi ha moltes accions i mostres de rebuig per desitjar a una dona.
• Polítiques d’ inserció sociolaboral a les persones trans*, especialment a les dones trans. L’esbiaix laboral per la identitat de gènere segueix sent un tema clau per a la contractació d’aquestes persones augmentant l’atur i per tant l’empobriment i discriminació. és necessària un marc legislatiu de garantia de drets.
• Que la infància, adolescència i joventut gaudeixin d’espais amables i de reflexió sobre les seves preocupacions o necessitats en quan a la seves orientacions sexuals, identitats i/o expressions de gènere, i que es promogui els referents. És cabdal introduir la coeducació i la diversitat afectiva sexual, de gènere i familiar en les nostres aules que incideixi en la problemàtica social de l’assetjament escolar.
• Que es prioritzi els programes de sensibilització a favor de les persones grans LGTBI i es repari la discriminació històrica patida per l’orientació sexual i identitat de gènere, especialment en els centres i recursos d’atenció social i sociosanitària.
• El dret a una atenció sanitària de qualitat allunyant la visió heteronormada dels centres de salut. Les entitats posen de manifest que els alts nivells d’estigmatització i discriminació dels serveis de salut han apartat a les persones trans i intersex dels sistemes sanitaris durant anys, la qual cosa pot generar retards a l’hora de buscar atenció mèdica quan es precisi. De la mateixa manera, alerten sobre les interrupcions en l’accés a determinats tractaments imprescindibles per a les persones LGTBI+, com la medicació relacionada amb el VIH o la teràpia hormonal, que s’estan produint en l’actualitat en molts països.
• El dret a un habitatge digne i elaborar un protocol d’actuació en casos de vulneració i/o discriminació en l’accés a un habitatge per l’orientació sexual, identitat i/o l’expressió de gènere de les persones que volen llogar un pis o una casa i potenciar recursos per la resolució de conflictes en el veïnatge i/o el nucli de convivència.
• Sovint les persones LGTBI+ originàries d’altres indrets d’arreu, han hagut de fugir per discriminació, han d’afrontar grans reptes, estar pendents de regularitzar la seva situació o de la seva sol•licitud d’asil i no poder accedir encara a cap feina amb drets i digna. Les institucions han de facilitar recursos per a aquest col•lectiu que possibilitin la cobertura de les seves necessitats bàsiques, que agilitzin els tràmits administratius per a la concessió de permisos de residència i treball o asil. En definitiva que promoguin l’accés a una vida digna.
• Estratègies adequades per donar resposta als atacs difosos per les xarxes socials i a les violències digitals. Aquesta coordinació de forces hauria de basar-se en la construcció d’un discurs solidari i fratern amb perspectiva de gènere i de diversitat afectiva sexual. Contra l’odi, pedagogia.
• És urgent agilitzar la burocràcia infernal a les que son sotmeses les persones que es troben en procés de protecció internacional i/o d’asil i refugi tenint en compte les seves trajectòries vitals migrades.
• Eradicar l’estigma i la discriminació de les persones amb VIH i la sida i incidir en les polítiques per a promoure els canvis socials, legals i administratius que contribueixin a millorar les condicions de vida de les persones amb VIH.
• El dret a la visibilitat de la diversitat familiar. Denunciar la manca de llibertat de les famílies LGTBI per moure’s arreu de la Unió Europea. La lliure circulació és un dels drets fonamentals. No obstant això, veiem que les famílies amb vincles familiars legals no són reconegudes com a tals si viuran a un Estat membre de la UE que no accepta els matrimonis igualitaris.
• El col•lectiu que exerceix el treball sexual sempre és un dels primers oblidats. És imprescindible recordar, que sempre han estat en les reivindicacions de lluita del col•lectiu LGTBI+ i que reben una violència institucional i social que les posiciona en una situació de vulnerabilitat intolerable. És necessari escoltar al col•lectiu que exerceix el treball sexual, tenir coneixement de la situació precària, elaborar programes de formació i d’inserció sociolaboral, i per suposat, detectar a les víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.
• La pedagogia ha de ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i gènere adreçades al funcionariat públic, en específic en l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat.
• Les polítiques LGTBI+, conjuntament amb les feministes, han de ser un eix central de les polítiques de qualsevol administració. Actualment, volem agrair els esforços dels Ajuntaments que estan creant en la seva infraestructura governamental regidories i/o àrees específiques per cobrir les demandes del col•lectiu LGTBI. El municipalisme és una mirada necessària que apropa les polítiques a la ciutadania. És per això que necessitem una equitat territorial en relació als recursos, molts d’ells centrats en la ciutat de Barcelona i rodalies. Hem de teixir xarxa en el territori, comptant amb les entitats que fan un paper important d’acompanyament i d’activisme.

Totes aquestes reivindicacions serien possibles amb una efectiva implementació dels marcs normatius pels quals el moviment associatiu ha treballat tant durant els últims anys, cal implementar en la seva totalitat la Llei 11/2014 per a garantir els nostres drets i exigir la seva modificació en seu parlamentària per actualitzar-la a les demandes actuals del col·lectiu, i la Llei 19/2020, d’igualtat de tracte i no-discriminació, com l’aprovació de la llei trans catalana en la següent legislatura.

El moviment LGTBI+ ha de ser un actiu contra els discursos i les pràctiques que promouen  odi i ha d’establir aliança amb altres col·lectius socials per fer front a tota violència i discriminació. Davant la crispació, tensió i polarització que proposa les polítiques feixistes, hem d’enarborar mecanismes d’aliances entre diferents moviments oprimits i millor coordinació per constituir narratives en que els drets humans estiguin al centre. 

Hem de continuar donant resposta a cada situació i injusta, a tot aquell que vol trepitjar-nos la dignitat, però ara i sempre tornem a dir amb veu ben alta que CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!

Al Dia de la Visibilitat Lesbiana ens unim per a reivindicar, celebrar, reconèixer i fer visible la diversitat, el coratge i la fortalesa de les lesbianes de Catalunya i de tot el món. Aquest dia és més que una simple commemoració; és un acte de resistència. d’afirmació i de sororitat.

Al llarg de la història, les dones lesbianes han estat silenciades, discriminades i invisibilitzades. Els nostres amors, les nostres lluites i les nostres identitats han estat sistemàticament marginades. Però avui, amb veu clara i forta, reivindiquem que existim, que estimem i que no ens hem d’amagar.

Ja han passat 16 anys des de que la Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals i Intersexuals (FELGTBI) acordés el dia de la Visibilitat Lesbiana pel 26 d’abril. Aquesta és una commemoració relativament recent (2008) però més que necessària per a la reivindicació de les lesbianes als espais públics, eliminant estereotips i prejudicis històrics, erradicant la misogínia i la lesbofòbia estructurals, i la doble discriminació que patim les dones lesbianes, com a dones i com a lesbianes.

Ens invisibilitzen perquè, com a dones, quedem fora de molts espais de participació i decisió en igualtat de condicions que els homes, i perquè, com a lesbianes, les nostres sexualitats són menyspreades, minimitzades, infantilitzades o erotitzades i utilitzades des d’una visió cisheterosexista. En definitiva, ens invisibilitzen perquè la nostra existència representa un desafiament al patriarcat.

Les lesbianes vivim lesbofòbia i vivim masclisme, però també transfòbia, transmisoginia, racisme, classisme, capacitisme, edatisme, etc. perquè les lesbianes som diverses i podem viure diferents opressions que interseccionen. En aquest sentit, l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia va registrar un total de 7 incidències per lesbofòbia l’any 2023 i en el que portem de 2024 ja n’hem registrat 6.

Des de l’Observatori lluitem dia a dia contra les normes, actituds i costums relatius a l’orientació sexual, la identitat i l’expressió de gènere destinats a controlar com les dones lesbianes vivim i expressem la nostra identitat i la nostra sexualitat. Lluitem dia a dia per aturar aquesta vigilància social que perpetúa la discriminació basada en l’orientació sexual i en la desigualtat entre els gèneres, i defensem els drets de les lesbianes a viure amb plena normalitat tots els àmbits de les seves vides, sense cap mena de discriminació ni invisibilització.

En aquest sentit, des de l’Observatori exigim:

● Igualtat i justícia: Demanem la fi de totes les formes de discriminació i violència contra les lesbianes, i polítiques efectives contra la lesbofòbia.

● Visibilitat i reconeixement: Ens comprometem a donar visibilitat a les lesbianes en tots els àmbits de la societat. En aquest sentit, és important que les violències patides també siguin reconegudes, per tant demanem que en la modificació de la Llei 11/2014, s’especifiqui la lesbofòbia en el títol com una problemàtica social que afecta la convivència.

● Educació i sensibilització: Recolzem una educació que promogui l’empatia, el respecte i la inclusivitat amb programes educatius que treballin per erradicar l’LGTBI-fòbia.

● Solidaritat i aliances: Reconeixem la importància de construir aliances amb altres comunitats LGTBIQA+ i amb qualsevol entitat que lluiti contra qualsevol forma d’opressió.

● Celebració de l’amor entre dones: No deixem que la por o el prejudici ens impedeixin estimar lliurement.

Companyes, companys i companyis, visca l’amor entre dones!

Avui 22 d’abril de 2024, fa tres anys de la celebració d’un dels primers judicis en tot l’Estat espanyol contra la responsable d’una agressió a una parella de noies lesbianes mentre viatjava en el metro de Barcelona. Els fets van ser els següents:

Al juliol del 2019, una parella de dones expressen el seu afecte amb un petó en un vagó del metro i en aquell moment comencen a rebre tot una sèrie d’insults i vexacions, una dona en una actitud intimidatòria les increpa durant 10 minuts sota la passivitat de la gent que estava al voltant (només va incidir una dona gran musulmana). Una de les noies afectades grava la situació i es viralitza a xarxes, on es poden apreciar els insults i amenaces, i on fins i tot, intenta una agressió física cap a la parella de noies. Posteriorment, la condemna i rebuig a aquestes actituds i la solidaritat de la ciutadania vers les noies va ser remarcable.

La condemna va aconseguir que la persona agressora fes un curs de diversitat afectiva sexual i de gènere a més de pagar una indemnització per pagar els danys morals de les persones afectades.
Així mateix, l’any 2023, una dona trans va ser agredida físicament per un home a crit de “maricón” i d’altres insults, que també es va viralitzar per xarxes i on dissortadament també la intervenció de la resta de passatgers va ser nul·la o ínfima.

L’Observatori en els seus estudis de l’Informe de l’Estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya que porta duent a terme des del 2014, any que el Parlament de Catalunya aprova la coneguda Llei contra l’LGTBI-fòbia, registra el transport públic com un dels àmbits on succeeixen les situacions discriminatòries. En els últims 5 anys portem registrades 61 situacions d’LGTBI-fòbia al transport públic.

El transport públic és un àmbit molt important en la vida diària de milers de persones que l’utilitzen cada dia. L’espai, a part d’oferir un servei públic, ha de ser llegit/pensat en l’imaginari social de la ciutadania com un espai segur i amable. Les dades però, ens alerten que en l’àmbit del transport públic estan succeint agressions a persones que són o semblen percebudes com LGTBI.

Hem rebut incidències produïdes a la xarxes de transport públic, tot podent generar pel col·lectiu LGTBI, especialment per a les persones trans, com un espai d’inseguretat, i des de l’entitat volem contribuir a canviar aquesta situació.

S’han realitzat avenços com el protocol de prevenció i intervenció de l’LGTBI-fòbia a les xarxes de transport de TMB, on conjuntament l’Observatori ha treballat en l’elaboració del mateix, seguint de base el protocol contra la violència masclista en el transport públic que ha fet l’Ajuntament de Barcelona en la seva campanya “Volem viatjar tranquil·les”, on es disposa de vídeos, falques radiofòniques i unes pautes d’actuació vers la violència masclista. Tot i saber, que l’LGTBI-fòbia i el masclisme es retroalimenten, creiem necessari realitzar una campanya específica per assenyalar conductes i actituds incíviques i incorrectes que es donen en el transport públic.

Finalment, volem visibilitzar la importància que té un transport públic amable i sense LGTBI-fòbia i perquè volem que aquest dia, el 22 d’abril, sigui declarat “Dia internacional contra l’LGTBI-fòbia al transport públic”. Amb aquest objectiu traslladarem la proposta als diferents grups parlamentaris en diferents nivells estatals, autonòmics i municipals i a diferents entitats del teixit associatiu LGTBI perquè l’any 2024 aquest dia pugui ser una realitat i el puguem dur a terme.

El racisme i la xenofòbia són actualment una de les principals formes de vulneració dels drets humans en tots els àmbits de la vida. Aquesta forma d’odi i manteniment al colonialisme, antic i actual, ha ocorregut al llarg de la història i ocorre diàriament, legitimat per les institucions, per l’existència dels CIES, la desprotecció de les infants estrangeres, la falta de drets que sofreixen les dones racialitzades en l’àmbit de les cures, el no dret a vot i per lleis racistes, com la d’Estrangeria i l’incompliment del dret d’asil establert per tractats internacionals.

A més de tota aquesta estructura racista, diàriament existeixen persones racialitzades, immigrants i gitanes, que són víctimes del racisme i la xenofòbia presents als nostres carrers i barris, a les quals s’ataca no sols la dignitat i el respecte que mereix qualsevol persona, sinó que també, se’ls nega l’accés a drets fonamentals, com el treball, la salut, l’educació, o l’habitatge.

Els casos de discriminació per l’origen, clarament racistes, sumats a la precarietat econòmica i la falta de molts altres drets fonamentals fan que avui vulguem defensar l’accés a l’habitatge, ja que és un pilar fonamental per a protegir la dignitat humana, principalment per la seva importància en processos de participació i inclusió social a nivell familiar i comunitari, sent claus per a la cura de la vida. A això a més no se’ns pot oblidar l’opressió afegida que sofreixen les dones racialitzades i migrades que no sols sofreixen de racisme sinó del pes del patriarcat que les invisibilitza encara més.

Aquestes interseccions, es donen també en els casos de discriminació per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere, on no només s’ha de tenir en compte la vivència LGTBIfòbica sinó també com es pot entrecreuar en l’experiència discriminatòria la vessant racista o xenòfoba. És cabdal poder atendre les discriminacions de d’un punt de vista interseccional pel seu abordatge en les tasques de prevenció, detecció i intervenció davant aquestes violències.

Tenim assumida la discriminació racista i xenòfoba com un fet normal, habitual, que es dóna al nostre voltant o que, tot i que ens afecti directament, no ens genera alarma. Com hem arribat a aquest punt? En bona part degut al control exercit per algunes forces polítiques que instrumentalitzen el fet migratori, que han promogut la divisió entre la població instrumentalitzant els efectes de condicions de precarietat i la manca de recursos socials, per a culpabilitzar a la immigració. Focalitzar un enemic comú en la persona per raó de color de pell, ètnia o cultura, és un mecanisme per amagar la identitat dels veritables culpables del patiment actual.

Diferents agents socials i institucionals, com els informes anuals de SOS Racisme o els informes de l’Observatori de les discriminacions de l’Oficina per la No Discriminació de Barcelona alerten que les incidències racistes són el primer motiu de discriminació en la nostra quotidianitat. Des de l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia volem denunciar:

• L’augment de missatges, actituds i agressions racistes, xenòfobes i antigitanes a Espanya, Europa i la resta del món.

• La permissivitat i tebiesa des de bona part de les institucions i representants públics i el seu reforç per part d’alguns partits polítics, així com la difusió de discursos i faules racistes i xenòfobs per part dels mitjans de comunicació, que tenen com a conseqüència la normalització de tals actituds en amplis sectors socials.

• Les traves i dificultats en l’accés a la sanitat, l’ocupació, l’educació de qualitat, a l’habitatge i a altres serveis necessaris per a una vida digna per qüestions d’origen o ètnia.

• El mal físic i moral que s’infligeix a les persones migrades en trànsit, que arriba fins i tot a causar-los la mort.

• Les polítiques d’externalització de fronteres que practiqen els estats de la Unió Europea, inclòs Espanya.

• La criminalització i desprotecció dels malanomenats menors estrangers no acompanyats, oblidant l’obligació per part de la societat i les institucions de respectar els seus drets, com en el cas de qualsevol altre infant i/o adolescent.

Davant d’aquesta situació instem a les diferents administracions a dotar de recursos de prevenció, detecció i intervenció del racisme, la xenofòbia, l’antigitanisme i tota pràctica de discriminació racial. Des de l’Observatori, hem treballat la modificació de la Llei 11/2014, per la garantia de drets de les persones LGTBI tingui un caràcter més interseccional, tenint en compte com diferents eixos identitaris,s’entrecreuen i esdevenen importants en les trajectòries vitals de les persones. Així mateix, volem posar en valor la feina de l’Associació ACATHI, on treballen específicament les necessitats i demandes de les persones migrades LGTBI.

Per a finalitzar i recordant a Nelson Mandela, lluitador incondicional d’aquests valors, llegirem una de les seves reflexions: “Ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió. La gent aprèn a odiar, i si es pot aprendre a odiar, també es pot ensenyar a estimar, l’amor arriba més naturalment al cor humà que el seu contrari”.