Notícies observatori

Avui, 17 de maig, un any més hem de reivindicar que l’LGTBI-fòbia és present en les nostres vides, en la nostra visa social i és per això que ens fem ressò. Cal recordar que un dia com avui, el 1990, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Tot i així, els principals manuals diagnòstics de malalties mentals, continuen patologitzant les identitats i experiències trans.

Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia, portem alertant des de fa 13 anys, que les persones LGTBI experimenten més risc de patir qualsevol tipus de discriminació, major aïllament, exclusió, violència, privació de drets deguts als estigmes associats, criminalització i patologització de les nostres identitats i experiències dissidents, de la nostra realitat i que ens relega en situacions de una major vulnerabilitat.

Si ben és cert, que durant aquests 30 anys s’han fet progressos importants en la incorporació de la diversitat afectiva sexual i de gènere a nivell legal i social. Tanmateix el camí cap a la plena igualtat es visualitza encara llarg i costós. No en podem abaixar la guàrdia i hem d’estar amatents per fer valdre els drets LGTBI i lluitar contra qualsevol forma de masclisme, de discriminació i violència que suposa l’LGTBI-fòbia en totes les seves formes i en els escenaris on es pot produir.

És per això que reivindiquem que la nostra societat esdevingui un espai comunitari on la igualtat, la convivència i la diversitat siguin els seus fonaments. Una societat que inclou la diversitat en el seu sentit més ampli, on són benvingudes, les persones de qualsevol edat, gènere, origen, amb diversitat funcional, sexoafectiva i/o d’altres interseccions que ens travessen, trencant així la visió heteronormativa i la concepció binarista de gènere.

No cal oblidar que aquest continuem vivint en un context pandèmic. La pandèmia de la covid-19 ha afectat de forma generalitzada a tota la població, ens hem trobat de manera inesperada amb una situació d’incertesa total sacsejant-nos emocionalment, sentint por, tristesa, ràbia, frustració,… aflorant sensacions de solitud, d’aïllament, amb dificultats per comunicar-nos ja sigui per la paràlisi del moment o per la bretxa digital.

Però què és l’LGTBI-fòbia? És la presència de situacions discriminatòries, és l’odi, els prejudicis, la difusió d’estereotips negatius, el rebuig cap a unes formes de ser i estar en el món. Una opressió sustentada socialment, que comporta conseqüències psicosocials a les persones afectades, un deteriorament de les relacions interpersonals i compromet la convivència de tota la ciutadania.

Tot i que en els darrers anys hem avançat juntes en matèria de garantia de drets, en gran part per l’impuls de la Llei 11/2014 i del treball del teixit associatiu de Catalunya i d’arreu de l’Estat espanyol, l’LGTBI-fòbia continua molt present en els nostres carrers i en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, i ara agreujada pel context sanitari. A continuació exposem les principals situacions que cal seguir abordant amb caràcter urgent entre diferents agents institucionals i socials:

HABITATGE DIGNE I LLIURE DE VIOLÈNCIES 

El confinament domiciliari (total o parcial), ha fet que persones hagin hagut de conviure amb els seus maltractadors. En l’àmbit LGTBI hem vist com jovent ha hagut de suportar l’actitud LGTBI-fòbica dels seus familiars o nuclis de convivència. Un doble confinament, el de l’emergència sanitària i el no poder expressar la seva orientació sexual i/o identitat de gènere. Un fingiment  davant dels seus familiars, o companyes de convivència, una mentida per sobreviure. Situacions que agreugen l’estat anímic i emocional d’aquestes persones que no troben el reconeixement i el suport necessaris per part de les persones significatives del seu entorn, aliances que els permetin expressar obertament la seva diversitat afectiva, sexual i de gènere.

És necessari treballar amb entitats que lluiten pels drets a un habitatge digne  i elaborar un protocol d’actuació en casos de vulneració i/o discriminació en l’accés a un habitatge per l’orientació sexual, la identitat i/o l’expressió de gènere de les persones que volen llogar un pis o una casa i potenciar recursos per la resolució de conflictes en el veïnatge i/o el nucli de convivència.

Tanmateix, creiem necessari valorar un parc d’habitatge públic per a ajudar a l’emancipació de joves LGTBI, si més no, aquells que es trobin en una situació de vulnerabilitat donada la seva orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere.

LA SITUACIÓ DE VULNERABILITAT DE LES PERSONES GRANS LGTBI

La pandèmia ha estat especialment virulenta en la població més gran de la nostra societat. En el cas de les persones LGTBI, el confinament pot agreujar la seva situació, en veure’s sovint abocades a tornar a l’armari o a gestionar actituds LGTBI-fòbiques. Això esdevé un greu risc de «doble confinament» a les residències o centres sociosanitaris.

La soledat és un dels elements destacables i que impacta en el benestar  psicosocial de les persones grans, també les que s’identifiquen com a LGTBI. No podem obviar aquesta situació i calen mesures eficients i efectives per a aquest col·lectiu doblement estigmatitzat i que el situa en una situació de vulnerabilitat notable.

AUTODETERMINACIÓ DE GÈNERE, DEUTE HISTÒRIC AMB EL COL·LECTIU TRANS

És urgent l’aprovació de la coneguda Llei estatal trans registrada el 17 de març al Congrés dels Diputats i Diputades, una llei que elimina la patologització i la criminalització de les persones trans. Prou de tuteles de terceres persones i/o institucions que supediten el benestar de les persones trans a requesits mèdics i legals. Tota persona té dret a ser i estar com vol en el món. A més, la Llei desenvolupa accions en múltiples àmbits de la vida social per a intervenir contra la transfòbia estructural que retalla drets i legitima pràctiques discriminatòries

Demanem recursos assistencials per a totes aquelles persones que hagin de conviure amb el mal tracte durant aquesta etapa de restriccions de moviment i demanem, a les administracions en general i a les autoritats sanitàries i policials en concret, que  posin especial atenció en la defensa de totes les accions que encaminin a una veritable diversitat afectiva sexual i de gènere, cal seguir fent pedagogia per a que s’entengui  que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris i que el fet de no seguir el model heteronormatiu i cisgènere imposat pot abocar a patir serioses conseqüències.

Així mateix, la crisi actual ha agreujat una de les problemàtiques recurrents del col·lectiu trans, la seva situació d’atur, resulta doncs del tot imprescindible implementar polítiques sociolaborals dirigides a les persones trans. En aquest sentit, la intervenció s’ha de focalitzar en les empreses,  organitzacions i/o administracions dotant-les de recursos per a la inserció sociolaboral.

VISIBILITZEM LA LESBOFÒBIA

L’odi i rebuig a dones lesbianes, al·ludint a la por o a la negativa de persones, organitzacions, agències i/o governs a afrontar la realitat i les especificitats que té aquest comportament no heterosexual. Aquest sentiment fomenta la discriminació a moltes dones (crims d’odi, abandonament familiar, acomiadaments laborals, entre d’altres) i obstaculitza la posada en pràctica d’estratègies d’educació, prevenció i sensibilització al voltant de la diversitat sexual.

En aquest sentit, les dades que es publiquen per part de diferents agents socials i institucionals anualment evidencien amb claredat la invisibilització de les dones lesbianes, inclús dins del col·lectiu LGTBI. La mitjana de totes les incidències rebudes per lesbofòbia en els informes realitzats per l’OCH no arriba al 12%. Aquest motiu ens ha de plantejar mecanismes i eines de visibilització de la lesbofòbia, amb l’objectiu de pal·liar el biaix existent i seguir treballant per garantir els drets de la totalitat del col·lectiu.

FORMACIÓ I PEDAGOGIA EN EL SERVEIS PÚBLICS

La pedagogia ha de ser una eina de transformació social, cal reforçar i ampliar les formacions amb una perspectiva de la diversitat afectiva sexual i gènere adreçades al funcionariat públic, en específic en l’àmbit de la justícia, la salut, l’educació, els serveis socials, transport públic i els cossos i forces de seguretat. S’ha d’exigir a les administracions competents d’implementar els diferents marcs legislatius en relació a la garantia de drets, en concret, la Llei 11/2014 contra l’LGTBI-fòbia uns plans específics de formacions més àgils i de qualitat. Aquests àmbits i serveis són cabdals per a tota la ciutadania en els eu cicle vital, la falta d’una perspectiva de diversitat afectiva sexual i de gènere, invisibilitza, no ens pensa i ens pot provocar situacions d’indefensió. Les conseqüències de no introduir aquesta perspectiva en aquests estaments blinda una manera monofocal d’entendre la realitat, perpetuant estructures de poder que a les sexualitats dissidents ens emporta oprimint des de fa dècades.

LA PRECARIETAT DE LES PERSONES MIGRADES LGTBI  

La precarietat laboral i l’economia submergida són dos dels factors que causen més indefensió en les persones migrades i/o racialitzades. També la soledat, ja que moltes d’elles no compten amb una xarxa familiar o de recolzament que els  pugui ajudar durant el confinament. Sovint les persones LGTBI originàries d’altres indrets d’arreu, han hagut de fugir per discriminació, han d’afrontar grans reptes al país d’acollida, estan pendents de regularitzar la seva situació o de la seva sol·licitud d’asil i no han pogut accedir encara a cap feina.

Les institucions han de facilitar recursos per a aquest col·lectiu que possibilitin la cobertura de les seves necessitats bàsiques, que agilitzin els tràmits administratius per a la concessió de permisos de residència i treball o asil. En definitiva que promoguin l’accés a una vida digna.

La situació de milions de persones refugiades, incloses les persones LGTBI sol·licitants d’asil, es troben en camps de refugiats amb condicions sanitàries i higièniques propenses a la propagació de la covid-19. Les persones LGTBI que conviuen en aquests centres, es troben, a més sense espais segurs i exposats a l’LGTBI-fòbia per la qual van fugir en els seus països d’origen.

INTERNET I LES XARXES SOCIALS: CANAL OBERT PER L’ODI

L’LGTBI-fòbia es propaga pels canals que ha tingut al seu abast, emmotllant-se als espais i àmbits en els que podia tenir presència. En l’últim any, hem estat confinades en els nostres domicilis o limitats en els nostres desplaçaments, i la comunicació a través de les noves tecnologies i les diferents plataformes digitals han centrat la nostra quotidianitat de manera molt accentuada (si hem tingut accés  a les mateixes).

Hem pogut observar com els discursos d’odi es propaguen  pels mitjans que té i disposa. Com la vida pública s’ha reduït molt considerablement, ens estem trobant missatges discriminatoris i de rebuig que es difonen per les xarxes socials i altres accessos d’internet. El discurs d’odi massa sovint promou, instiga o accentua la humiliació o menyspreu a persones LGTBI o al col·lectiu en general. En altres ocasions aquestes agressions verbals/escrites adopten formes com l’assetjament, el descrèdit o la desqualificació, la difusió d’estereotips negatius o l’estigmatització.

Hem de trobar les estratègies adequades per donar resposta als atacs difosos per les xarxes socials i a les violències digitals. Aquesta coordinació de forces hauria de basar-se en la construcció d’un discurs solidari i fratern amb perspectiva de gènere i de  diversitat afectiva sexual. Contra l’odi, pedagogia. Tanmateix tampoc hem d’obviar que es pot denunciar, quan sigui possible, tota mostra d’intolerància o vulneració de drets.

 CONTINUÏTAT EN ELS TRACTAMENTS MÈDICS NECESSARIS

Les entitats posen de manifest que els alts nivells d’estigmatització i discriminació dels serveis de salut han apartat a les persones trans i intersex dels sistemes sanitaris durant anys, la qual cosa pot generar retards a l’hora de buscar atenció mèdica quan es precisi. De la mateixa manera, alerten sobre les interrupcions en l’accés a determinats tractaments imprescindibles per a les persones LGTBI, com la medicació relacionada amb el VIH o la teràpia hormonal, que s’estan produint en l’actualitat en molts països a conseqüència del col·lapse dels sistemes sanitaris per la crisi del coronavirus.

LES TREBALLADORES SEXUALS NO PODEN DEIXAR-SE ENRERE

El col·lectiu que exerceix el treball sexual sempre és un dels primers oblidats. És imprescindible recordar, que sempre han estat en les reivindicacions de lluita del col·lectiu LGTBI i que reben una violència institucional i social que les posiciona en una situació de vulnerabilitat intolerable. És necessari escoltar a les treballadores sexuals, tenir coneixement de la situació precària que el confinament ha agreujat, invertir recursos a les treballadores que exerceixen en via pública, o en espais tancats, elaborar programes de formació i d’inserció sociolaboral, i per suposat, detectar a les víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual.

RESPOSTA SOCIAL CONTRA L’EXTREMA DRETA

L’avenç de l’extrema dreta és una realitat que s’està produint al món. Estats Units, Brasil, Hongria, Itàlia, Turquia, Polònia o el mateix Estat espanyol, per posar alguns exemples, tenen representats polítics que afavoreixen polítiques antifeministes i LGTBIfòbiques.

L’informe anual 2019 sobre la situació de les persones LGTBI a Europa revela que, pràcticament la meitat dels països europeus (49%) s’ha estancat en matèria de drets LGTBI sense que es produeixi en ells cap mena d’avanç des de l’any anterior. No obstant això, tal com defensa la copresidenta de la Junta Executiva de ILGA Europa, Darienne Flemington, «és precisament ara quan els governs han de mantenir-se ferms en l’estat de dret i els drets humans». I és que, tal com explica la seva directora executiva, Evelyne Paradis, «aquesta emergència de salut pública conviu amb una crisi de desigualtat estructural que provoca que les persones vulnerables sofreixin majors riscos. Davant la situació actual, les persones LGTBI i altres poblacions vulnerables només tindran les lleis com a escut, per la qual cosa ara és més important que mai que els governs garanteixin els seus drets a través de les legislacions».

El moviment LGTBI ha de ser un actiu contra els discursos i les pràctiques que promouen  odi i ha d’establir aliança amb altres col·lectius socials per fer front al feixisme. Davant la crispació, tensió i polarització que proposa les polítiques feixistes, hem d’enarborar mecanismes d’aliances entre diferents moviments oprimits i millor coordinació per constituir narratives en que les cures i els drets humans estiguin al centre.

PER UNES POLÍTIQUES PÚBLIQUES LGTBI EFECTIVES A TOT EL TERRITORI

Les polítiques LGTBI, conjuntament amb les feministes, han de ser un eix central de les polítiques de qualsevol administració. Actualment, volem agrair els esforços dels Ajuntaments que estan creant en la seva infraestructura governamental regidories i/o àrees específiques per cobrir les demandes del col·lectiu LGTBI. El municipalisme és una mirada necessària que apropa les polítiques a la ciutadania. És per això que necessitem una equitat territorial en relació als recursos, molts d’ells centrats en la ciutat de Barcelona i rodalies. Hem de teixir xarxa en el territori, comptant amb les entitats que fan un paper important d’acompanyament i d’activisme.

Tanmateix, la Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI continua sense ésser implementada en la seva totalitat. En el dia internacional contra l’LGTBI-fòbia tornem a exigir al Govern de la Generalitat l’aprovació del decret del procediment regulador del règim sancionador previst a la llei, i de la creació de l’organisme coordinador de polítiques LGTBI per a una major efectivitat en la implementació i seguiment de totes les mesures pedagògiques en els diferents àmbits que recull la Llei per a una veritable transformació social, traslladant la feina tècnica realitzada i per realitzar a unes polítiques públiques LGTBI efectives, tot seguint les recomanacions que el Síndic de Greuges ha elaborat en diverses ocasions.

No volem finalitzar sense tornar a recordar que l’LGTBI-fòbia i el masclisme continua estant entre nosaltres, en els nostres carrers, fa uns dies reclamàvem justícia per l’assassinat a activistes a Letònia i Brasil. Estem per això, per donar resposta cada dia a situacions que volen trepitjar-nos la dignitat, però ara i sempre tornem a dir amb veu ben alta que CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!

Per veure el cartell clica al següent enllaç:

17M_FINAL

L’assetjament escolar, desafortunadament, és un fenomen que afecta milions de joves, infants i adolescents en el seu període escolar. Una de les formulacions de consens és la formulada per Dan Olweus, que defineix l’assetjament escolar com comportaments intencions de repetitivament negatiu (desagradable o feridor) per part d0una o vàries persones, dirigit a una altra persona que pot defensar-se.

La importància de la protecció dels infants i joves en el seu entorn escolar, va portar a la UNESCO, institució que promou la col·laboració internacional en educació, ciència, cultura i comunicació, a declarar en 2013, el dia 2 de Maig com el Dia Internacional Contra l’Assetjament Escolar, per tal de lluitar contra una tipologia de violència entre iguals que pretén posar de manifest situacions d’abusos i supremacia de poders mitjançant intimidacions tant directes com indirectes. Parlem, per tant, d’agressions físiques, verbals o directament l’exclusió social de la víctima i/o persona afectada en l’entorn escolar. Els casos d’assetjament més greus ens porten a parlar d’assetjaments que sobrepassen els tradicionals abusos acotats a l’àmbit escolar, amb una intimidació pràcticament constant de la persona assetjada en el seu dia a dia. Per altra banda, la pandèmia, i més específicament el confinament domiciliari, que es va viure de forma global, va fer créixer el ciberassetjament de manera exponencial.

L’atac cap als col·lectius minoritaris o diferenciadors socials, com pot ser les criatures que s’allunyen dels patrons hegemònics del gènere i la sexualitat, és un fenomen que, desafortunadament, és repeteix de manera contínua en els nostres espais escolars.

Segons les dades Ministeri de l’Interior del 2017, l’assetjament escolar associat a l’orientació sexual o a la identitat sexual representa la tercera tipologia d’assetjament més freqüent entre l’alumnat espanyol, sent les persones trans, d’entre 16 i 24 anys, el que més pateixen la discriminació entre els seus iguals, amb un augment, segons la FELGTB, del 60% el darrer any 2019.

L’assetjament escolar per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere és una  problemàtica social que ha portat, als darrers anys, a plantejar unes línies conjuntes d’acció entre diferents agents socials i institucionals. Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia reivindiquem la creació i aprovació d’unes normatives i lleis estatals que donin protecció real i eficient de les agressions i assetjament en l’àmbit educatiu. No podem mirar al costat quan encara segueixen havent-hi aquests comportaments humiliants cap a cert alumnat, convertint-los en una xifra més de les estadístiques oficials. L’alumnat LGTBI segueixen sota una falta de protecció social que els exposa a la discriminació, l’exclusió i la violència per part dels agressors.

Instem a les autoritats polítiques a què desenvolupin, tenint en consideració de les demandes i indicacions de les diverses associacions, col·lectius socials i els mateixos agents que conformen les comunitats educatives, programes transversals que introdueixen la perspectiva de la diversitat afectiva sexual i de gènere en tots els nivells educatius, coordinant tots els agents. És necessària la pedagogia per a la transformació de contextos educatius que persegueixin la convivència escolar en tot tipus de diversitats, veient aquestes com a una font riquesa de la humanitat i des d’una perspectiva de drets humans i no discriminació. Tanmateix, davant les situacions discriminatòries, s’ha d’establir un circuit de les possibles sancions i accions pedagògiques i restauratives que posin fi a aquests abusos de poders que limiten i afecten en les habilitats psicosocials de les persones en l’evolució del procés d’aprenentatge de l’alumnat com l’afectació en el context social on és present l’assetjament dificultant la convivència escolar.

L’any 2008, tres anys després de l’aprovació del matrimoni igualitari, es va acordar el dia de la Visibilitat Lèsbica per iniciativa de Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Trannsexuals i Bisexuals (FELGTB) . La seva commemoració en el món encara és incipient, però va tenir especial acolliment a Sud-amèrica. Per exemple, a l’Argentina, és un dia per a recordar l’assassinat de Natalia Gaitán pel pare de la seva núvia, i també per a reclamar diferents injustícies molt pròpies en el moviment lèsbic.

Per això, recordem aquesta V de Visibles, perquè revivim aquest gest que ens va empoderar en el seu moment, que ens va impulsar a expressar-nos en llibertat sent qui som i estimant a qui estimem i, sobretot, a nosaltres mateixes. Perquè quan et trobes a tu mateixa i acceptes qui eres, pots sentir-te més forta. Reconèixer-te en altres com tu, tot i les diferències, et fa no sentir-te ni sola ni aïllada, perquè ser diverses adquireix un valor positiu.

No obstant això, per què es necessita un dia de Visibilitat Lèsbica?

En primer lloc, perquè els moviments feministes tenen molt a veure amb el lesbianisme. Una de les lluites encara pendents consisteix a reconèixer a les dones com a persones amb els seus propis desitjos sexuals, després d’haver estat negats, prohibits, reprimits i invisibilitzats al llarg de la història. Sobre aquest tema, a les dones mai se’ls ha percebut com a subjectes “pensants” ni amb desitjos propis, sinó com a subjectes desitjats per i per als homes. Això ha generat un buit especial en el reconeixement de les dones lesbianes per “prescindir” d’un home heterosexual.

D’altra banda, val reconèixer que avui dia diferents dones de classe mitjana hagin passat de l’àmbit domèstic al laboral amb cert reconeixement públic, encara amb moltes desigualtats, com les bretxes salarials a nivell mundial, ens ha de fer seguir en una igualtat real. No obstant això, aquesta visibilitat que floreix ve acompanyada amb el silenci de les dones lesbianes, tant dins i fora de l’armari, pel conservadorisme dels seus centres de treball. Si bé ara està prohibit que puguin ser acomiadades per motius d’orientació sexual, això pot portar a certs actes de lesbofòbia subtils com assumir l’heterosexualitat immediata, així com realitzar preguntes incòmodes: “i tu tens nuvi?”, “llàstima que siguis lesbiana”, “no m’imaginava que ho fossis, és que no ho sembles” etc.

Dins del mateix col·lectiu LGTBI, els homes gais tenen més notorietat pública, mentre que les dones lesbianes són vagament esmentades en les lluites i manifestacions. No són exempts els estereotips de masculinitat tòxica adjudicats en elles, tal com succeeix amb els homes heterosexuals amb els mandats de mostrar-se forts i no mostrar vulnerabilitat. És per això que són necessaris els esforços per a una visibilitat lèsbica més present i plural en l’espai públic, així com eines per a donar resposta a la lesbofòbia, també invisibilitzada.

La lesbofòbia és present en la nostra societat, durant l’últim any, des de l’Observatori Contra l’Homofòbia hem detectat un dèficit en les incidències rebudes, i és per aquest motiu que hem engegat una campanya d’atenció específica per a dones lesbianes (cis o trans). Les situacions rebudes són heterogènies des de la censura a un mural que expressa afectivitat i sexualitat entre dones,  la invisibilitat de la homomaternalitat en formularis institucionals que no tenen en compte aquesta estructura familiar a la no acceptació de relacions lèsbiques per part de la família, per posar alguns exemples. Continua sent necessària l’efectiva implementació de la Llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI, adequar les mesures i resoldre els problemes en el circuit del protocol de reproducció humana assistida, és un altre dels imperants a visibilitzar i reclamar.

La invisibilitat, lamentablement, segueix present en molts àmbits de les nostres vides, així com els prejudicis i estereotips sobre les dones lesbianes, de manera que segueix sent necessària la sensibilització i formació del personal sanitari, especialment d’atenció primària i  ginecològica, així com el personal de centres geriàtrics, i forces i cossos de seguretat de l’estat.

Malgrat tot, son moltes les dones lesbianes que en els últims anys han aconseguit donar un pas endavant i ser visibles en diferents àmbits, com la política, els mitjans de comunicació, la cultura, l’esport, la salut o l’educació, i aquesta visibilitat és important perquè ens converteix en referents positius i de diversitat per a altres. A nivell d’espai públic, a Catalunya comptem amb els Jardins de Safo, ubicats a Barcelona, però creiem necessari un major reconeixement a l’afecte i simbolismes lèsbics en l’espai públic.

Tot això, és important, per nosaltres, però sobretot per totes aquelles que avui encara no poden ser elles mateixes, per totes aquelles que s’enfronten o conviuen en espais i amb persones intolerants que no reconeixen la diversitat afectiva-sexual, de gènere i familiar. Per aquest motiu és necessari  aconseguir la implantació dels programes de formació i informació dirigits a tots els centres educatius que incorporen la diversitat afectiva-sexual, de gènere i familiar en tots els currículums i nivells formatius, així com que aquest treball per la visibilitat es faci extensible a l’àmbit laboral.

En definitiva, la Visibilitat Lèsbica ha de ser transversal en diferents àmbits i al llarg de tot l’any perquè opta a donar-li, com ho diu, VISIBILITAT a totes les dificultats que comporta una doble càrrega social: el ser dona i lesbiana alhora. Prou lesbofòbia!

Avui 22 d’abril, es celebra un dels primers judicis en tot l’Estat espanyol contra la responsable d’una agressió a una parella de noies lesbianes mentre viatjava en el metro de Barcelona. Els fets van ser els següents:

Al juliol del 2019, una parella de dones expressen el seu afecte amb un petó en un vagó del metro i en aquell moment comencen a rebre tot una sèrie d’insults i vexacions, una dona en una actitud intimidatòria les increpa durant 10 minuts sota la passivitat de la gent que estava al voltant (només va incidir una dona gran musulmana). Una de les noies afectades grava la situació i es viralitza a xarxes, on es poden apreciar els insults i amenaces, i on fins i tot, intenta una agressió física cap a la parella de noies. Posteriorment, la condemna i rebuig a aquestes actituds i la solidaritat de la ciutadania vers les noies va ser remarcable.

L’OCH que facilita l’acusació particular adherint-nos a les conclusions del servei de delictes d’odi i discriminació de la Fiscalia de Barcelona, demanant el següent: “delicte comès en l’exercici dels drets fonamentals” (article 510.2.a) del codi penal – delicte d’odi – i “delicte de lesions lleus” (147.2) del codi penal.

En els darrers dies, s’han produït dos noves incidències LGTBIfòbiques en el transport públic. La primera el dia 18 a l’estació de Navas de la L1 on un grup de joves LGTBI va ser increpat per un home amb gesticulacions de caire feixista. Tanmateix, el dia 19, arribant a l’estació de Sabadell Nord dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), una parella de joves gais van ser increpats amb insults reiterats de caire racista i homòfob.

L’OCH en els seus estudis de l’Informe de l’Estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya que porta duent a terme des del 2014, any que el Parlament de Catalunya aprova la coneguda Llei contra l’LGTBI-fòbia, ha detectat que la lesbofòbia és l’opressió menys registrada, tenint una mitjana aproximada al 12% del total de totes les incidències rebudes al llarg d’aquests anys.

El transport públic és un àmbit molt important en la vida diària de milers de persones que l’utilitzen cada dia. L’espai, a part d’oferir un servei públic, ha de ser llegit/pensat en l’imaginari social de la ciutadania com un espai segur i amable. Les dades però, ens alerten que en l’àmbit del transport públic estan succeint agressions a persones que són o semblen percebudes com LGTBI.

Hem rebut incidències produïdes a la xarxes de transport públic, tot podent generar pel col·lectiu LGTBI, especialment per a les persones trans, com un espai d’inseguretat, i des de l’entitat volem contribuir a canviar aquesta situació. El transport públic i específicament la xarxa de metro és cabdal per a que milers de persones puguin desenvolupar la seva vida quotidiana de manera normal.

Creiem que un dels reptes que tenim per davant i que seria necessari és realitzar un protocol d’actuació davant les agressions/discriminacions per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere, tot aprofitant la feina feta en aquest àmbit en la prevenció, detecció i intervenció de la violència masclista en el transport públic que per exemple ha fet l’Ajuntament de Barcelona en la seva campanya “Volem viatjar tranquil·les”, on es disposa de vídeos, falques radiofòniques i unes pautes d’actuació vers la violència masclista. Tot i saber, que l’LGTBI-fòbia i el masclisme es retroalimenten, creiem necessari realitzar una campanya específica per assenyalar conductes i actituds incíviques i incorrectes que es donen en el transport públic. Tanmateix, que en l’espai del transport públic es tracti la diversitat afectiva sexual i de gènere reforça la visibilitat i uns valors que com a societat hem d’abraçar com és la convivència cívica i la fraternitat independentment de la nostra orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. També problematitza una situació (violència vers les persones LGBTI) des d’un caire social on ha d’intervenir tota la ciutadania.

Finalment, avui sortim al carrer, a la parada del metro de Sant Antoni per visibilitzar la importància que té un transport públic amable i sense LGTBI-fòbia i perquè volem que aquest dia, el 22 d’abril, sigui declarat “Dia internacional contra l’LGTBI-fòbia al transport públic”. Amb aquest objectiu traslladarem la proposta als diferents grups parlamentaris en diferents nivells estatals, autonòmics i municipals i a diferents entitats del teixit associatiu LGTBI perquè l’any 2022 aquest dia pugui ser una realitat i el puguem dur a terme.

L’Observatori Contra l’Homofòbia romandrà tancat des de divendres 2 d’abril fins dilluns 5 d’abril a tots els efectes. Els seus serveis, d’assessorament jurídica i d’acompanyament psicosocial tornaran el dimarts 6 d’abril en els seus horaris habituals.

Tanmateix, la nostra app de denúncia en línia per comunicar qualsevol incidència continua operativa durant aquests dies.

Us desitgem un molt bon pont. Ens veiem a la tornada per continuar lluitant contra l’LGTBI-fòbia.